En tinc un record positiu. Hi vaig arribar amb il·lusió, tot i venir d’uns mesos complicats i d’estar sense equip. El club, que era conscient que la meva millor època futbolística ja havia passat i que no estava en la meva plenitud física, em va donar l’oportunitat de tornar-me a enganxar al món del futbol.

Vaig estar entrenant-me amb el Granollers per mantenir-me en forma, amb l’esperança que a l’hivern sortís alguna proposta. M’entrenava tres dies per setmana a les vuit del vespre. Vaig viure l’altra cara del futbol i va ser tota una dosi d’humilitat per a mi. Em va servir per valorar que havia arribat a dalt de tot, però que també em podia adaptar a un nou context.

Tot va ser molt fàcil. Primer, em va trucar Miki Albert, aleshores el secretari tècnic del Girona, i després ens vam reunir amb Javi Salamero, el director esportiu. Pràcticament no hi va haver negociació. Van confiar en mi i només em van demanar que havia d’entendre la situació econòmica de l’entitat. Els vaig dir que em fessin el contracte que creguessin convenient. Jo estava agraït de l’oportunitat que em donava el club de tornar-me a sentir futbolista després d’uns mesos complicats.

Sí, perquè el club venia de competir en categories inferiors al futbol professional. I jo, de fer el camí invers. És veritat que vaig ser el primer a fer el pas, però quan l’equip es va consolidar a segona divisió hi van arribar altres jugadors de renom.

Gairebé tot just arribar, em vaig trencar el lligament lateral intern del genoll en un xoc en un entrenament amb Alberto Manga que em va deixar tres mesos lesionat. Quan em vaig recuperar, estàvem en una situació complicada, però vaig marcar quatre gols en tres jornades i va coincidir amb un gran final de curs en què ens vam salvar. Això va fer que el Girona m’oferís un contracte de tres anys. Jo no volia negociar, sinó adaptar-me a les necessitats i assumir un rol de veterà. Només volia jugar a futbol i allargar la carrera amb bones sensacions. No tenia cap pretensió econòmica. Sabia que era un club humil i en creixement.

Suposo que el fet d’haver tingut experiència en grans equips va fer que els companys confiessin en mi. Em vaig implicar molt en els problemes del club. Hi va haver jugadors que ho van passar malament perquè no vam cobrar durant molts mesos, però jo també entenia el president Josep Gusó. Em va tocar fer d’enllaç entre l’equip i la junta directiva i mirava d’ajudar els joves.

A mi, el president m’explicava la situació econòmica detalladament. Fins i tot em vaig reunir amb representants de la Diputació. Jo ho entenia, però quan arribava als vestidors no era fàcil, perquè les explicacions no solucionaven res als meus companys. Hi havia joves que amb prou feines podien pagar-se el lloguer del pis. Si hi sumaves les mensualitats pendents, parlem d’una xifra important de diners. Jo demanava calma, però tenia la pressió de veure que hi havia gent passant-ho malament.

Hi havia uns quants equips implicats en la lluita per la permanència i ho teníem prou bé. En la segona part, ens van confirmar que s’estaven donant tots els resultats que ens perjudicaven. Per sort, l’àrbitre va assenyalar el penal i Ratón va tenir la personalitat d’assumir la pressió. Vam patir molt i, en acabar el partit, vam posar-nos unes samarretes en què es llegia “directiva, dimissió”. La situació era insostenible i, amb la feina feta a la gespa, ens vam voler reivindicar.

Tot just la setmana de la primera jornada de lliga [2010/11], vaig anar a dinar amb Agné. Jo pensava que seria la típica xerrada entre l’entrenador i el capità, però em vaig endur una decepció enorme. Em va dir que no jugaria. S’estava a punt d’acabar el mercat. On havia de marxar, jo? Això s’ha de dir abans. Va ser clar i directe, però li va faltar tacte. En tinc molt mal record i prefereixo no tornar a coincidir amb ell perquè no va ser just amb mi. Ningú em pot retreure res del meu comportament com a professional, sempre vaig donar exemple en els entrenaments i el meu compromís va ser màxim.

Vaig acabar molt cremat. Allò em va fer perdre les ganes de continuar jugant. Fins i tot els companys no ho entenien, pensaven que hi havia algun problema personal. Em va afectar psicològicament, però tampoc vam discutir. Només vaig assumir el que ell va decidir. Amb la continuïtat d’Agné a la banqueta, el millor era rescindir l’any que em quedava. Acabar aquell curs va ser un alliberament per a mi.

Desconeixia aquesta dada! És maca i em fa il·lusió. El Girona de la meva època tenia moltes dificultats. L’evolució del club ha estat gran. S’han fet les coses bé i el vincle amb el City Football Group ha donat un impuls. La direcció esportiva també ha fet molt bona feina. Tinc la sensació que la ciutat, l’Ajuntament i la Diputació han remat a favor del club. Sento orgull com a excapità i seguidor. És un exemple per a altres entitats.

Aleshores, això era impensable. Aquell era un moment de supervivència, però la feina ben feta sempre acaba donant resultats. La clau és la comunicació fluida que hi ha entre la direcció esportiva i Míchel, que ha dotat l’equip d’una personalitat pròpia. El que s’ha fet és una bogeria i un cas únic en el futbol estatal. Hauran de passar els anys per ser-ne del tot conscients. Ara som en una bombolla i encara no cal punxar-la.

Tot i que abans hi havia menys gent a l’estadi, l’afició era fidel. Ara, les noves generacions ja neixen sent del Girona i la comunió amb l’equip és total. Espero que, quan les coses no vagin bé, els aficionats mantinguin la fidelitat. La situació de fa uns anys era ben complexa i hem de valorar el present.

M’encanta jugar a Montilivi, és on més suport rep la selecció. Abans, la majoria eren del Barça i l’Espanyol. Sempre he intentat convocar jugadors gironins. Pere Pons i Granell van obrir el camí. Amb el nivell actual, és imprescindible comptar amb tots els catalans del Girona. En l’amistós del 29 de maig a Sabadell contra el Panamà, vaig fer debutar Jastin. Finalment, a Aleix Garcia li va trucar la selecció espanyola, però va passar el dia amb nosaltres. El Girona és l’únic club en què tinc contacte directe amb la gent que hi treballa per demanar de convocar jugadors.

És un nano humil, tímid i molt sensible. És algú especial. Al vestidor, se sent còmode en segon pla, però després, a la gespa, demostra tot el seu talent. Ha fet bons anys a Portugal i encaixa molt bé amb l’estil de joc associatiu del Girona. És capaç de baixar a rebre i jugar de cara, a més de tenir bona definició. Em sembla una molt bona aposta.

El Girona la necessita. Té bona sortida de pilota i és un jugador ordenat i amb bon recorregut. M’ha estranyat que no s’hagi reivindicat amb un millor rendiment. Em va saber greu que no volgués venir amb la selecció en l’amistós a Sabadell. Ell i en Valery em van dir que venien d’un curs en què no havien estat importants i preferien desconnectar. Romeu també venia d’una temporada complicada i va demostrar predisposició màxima. Crec que els hauria anat bé a tots dos. Esperem que la pròxima vegada em diguin que sí perquè els vaig trobar a faltar.