Alguna cosa deu estar canviant en el panorama del futbol estatal si el Girona és capaç de guanyar sis vegades seguides, sis, el Sevilla. Que els andalusos acumulen maldecaps no és nou, però que el Girona és un senyor equip, tampoc. Abans de la primera aturada i d’enfrontar-se al Barça i al PSG, cop d’autoritat al Sánchez Pizjuán per lligar la segona victòria seguida, enlairar-se i acabar-se d’espolsar qualsevol ombra de dubte. Punts –sis en quatre dies, amb sis gols a favor i cap en contra– i feina avançada i reconfortant per anar greixant una maquinària carregada de peces noves però amb una fiabilitat que comença a ser marca de la casa.

L’onze amb què es va exhibir contra l’Osasuna presentava un sol canvi al Pizjuán, però no era només de nom, sinó també d’esquema, perquè Míchel va situar Oriol Romeu al mig prescindint d’un dels dos puntes, Bojan Miovski. Tornava així al 4-3-3 per visitar un Sevilla amb la pressió d’estrenar el compte de victòries per no arribar a l’aturada carregat de dubtes. Van començar amb més malícia els andalusos, amb aparicions del lateral debutant Barco que recordaven les de Miguel Gutiérrez i insistència d’Ejuke. El Girona tenia la pilota on no feia mal, amb circulacions força planes, entre altres coses perquè quan la tenien, el conjunt local tancava espais i esperava. Alguna pèrdua hauria pogut provocar maldecaps, però els futbolistes ofensius del Sevilla tampoc estaven precisos. Un parell de xuts d’Isaac Romero van ser les úniques notícies a l’àrea de Gazzaniga en la primera mitja hora. La primera ocasió gironina va ser en una progressió de Miguel, el xut del qual va obligar Nyland a estirar-se (30’).

Tot el que no havia passat abans es va concentrar en els últims cinc minuts abans del descans. El Girona hi va posar molta efectivitat, perquè en una de les poques vegades que va trepitjar l’àrea rival amb mala bava, va marcar. Bryan va veure Miguel, que va aparèixer per fora i va fer una centrada a l’àrea petita, on va arribar tot sol Iván Martín, que va marcar amb facilitat (41’). Un premi gros, que va estar a punt d’espatllar una penetració posterior d’Ejuke, que va batre Gazzaniga pel pal llarg però tot va quedar en res perquè havia arrencat en fora de joc clar. I encara hi va haver temps perquè el porter del Girona evités l’empat de Lukébakio, que havia superat Yangel.

Només de començar la segona part, Míchel va fer entrar Danjuma, que havia marcat nou dies enrere al mateix escenari, per Tsygankov. El tècnic també va treure Yangel i, al cap de deu minuts, Iván Martín. Amb Asprilla, Danjuma, Bryan Gil i Abel, hi havia pólvora i cames per fer tremolar els andalusos. L’exjugador del Vila-real, en recollir una rematada de cap escopida per Nyland, va perdonar el 0-2 (59’). L’ocasió, això sí, va accentuar els nervis de la graderia del Pizjuán. I si els faltava metxa, penal de VAR a l’àrea pròpia. Iglesias Villanueva va fer anar Sánchez Martínez cap al monitor per unes mans d’Isaac. Va trigar a decidir-se, cosa que va accentuar la cridòria a l’estadi. Però va assenyalar els onze metres, Abel Ruiz va marcar el segon gol en dos partits, i l’afició ja no sabia si escridassar l’àrbitre, els jugadors, García Pimienta, Víctor Orta o la directiva, que va guanyar.

Als andalusos, l’esperança se’ls diluïa, cada cop més espessos i tenallats. Un xut desviat d’Isaac després d’una pèrdua d’Oriol Romeu, però el Girona va estar força tranquil. Asprilla va provar un xut potent que es va perdre per poc (85’) un xic abans que, a l’altra àrea, Ejuke fes intervenir Gazzaniga. També hi va haver temps perquè Bryan Gil, en ser substituït, s’endugués l’ovació de l’afició que l’havia vist créixer. El Girona, madur i solvent, va deixar córrer els minuts sense sobresalts. I amb el xiulet final de Sánchez Martínez, ni tan sols hi va haver gaire esbroncada dels aficionats locals, que ja havien gastat prou veu a assumir, feia estona, la inferioritat.