El Girona que fa 25 anys jugava a primera catalana es passeja per Europa. El Girona que fa 20 anys baixava a tercera divisió és candidat a millor equip masculí de la temporada al costat d’equips com el City, el Madrid, el Leverkusen i el Dortmund. El Girona que va trigar mig segle a tornar a ser de segona divisió juga partits internacionals de primeríssim nivell. El Girona que fa deu anys començava a il·lusionar amb Machín després d’albirar el precipici és de Champions. El Girona que fa onze anys regalava desplaçaments als aficionats, abans d’entrar en concurs de creditors, es presentava ahir a París acompanyat d’un miler de blanc-i-vermells que duien l’orgull gironí reflectit als ulls. Que van viure el somni, el premi a una temporada màgica que és i serà irrepetible i que és tan fresca encara que fa molt difícil no pensar-hi i comparar-s’hi, per més contraproduent que sigui.

Tot era nou. Tot era especial. Tot era majestuós. Hi ha estadis amb més encant, però debutar com a afició Champions pels carrers i monuments de París, encara amb els efectes d’haver viscut uns Jocs –tot just desmuntaven graderies retràctils, que es veu que per als Jocs sí que són aptes–, no és pas poca cosa. Un miler de persones –xifra que ha provocat mofes d’aficionats d’altres clubs sense tenir en compte ni demografia ni entrebancs econòmics, laborals i logístics per anar a París entre setmana– no són multitud per col·lapsar el centre de París, però sí per presumir-ne tot el dia. Perquè a França i París hi ha amor propi i orgull, però ahir el gironí vessava pel Louvre, pel Sena i per tots els racons des d’on sobresortia imponent la torre Eiffel. Hi havia joves que han viscut només, i de ple, la dècada daurada; veterans que han voltat camps d’arreu de Catalunya, de l’Estat i que, qui els ho hauria dit, eren ahir a primeríssima hora a l’aeroport, el de Girona o el del Prat o el de Perpinyà, en avions plens de samarretes blanc-i-vermelles. O havien agafat un tren, o l’autobús la nit abans.

El primer punt de trobada va ser al Trocadero, amb la torre Eiffel de fons, on el Jovent Gironí va arrencar els primers càntics. Marge per dinar, passejar i esperar a les sis de la tarda, citats al punt de trobada definitiu, el de la Porte de Saint-Cloud, per anar plegats cap a l’estadi, guiats entre d’altres per agents de seguretat arribats des de Girona; coses del protocol. L’afició blanc-i-vermella va fer els centenars de metres fins a l’estadi amb tota la il·lusió, i també amb respecte i civisme, cosa que no poden dir totes. La policia francesa, per a la qual el Girona també era una novetat, podia estar tranquil·la. Ja ho firmarien a Girona, quan arribin els aficionats rivals, començant pels del Feyenoord.

I a l’estadi, abans de començar el partit, el fragment més icònic. Pell de gallina. Llàgrimes i tot. L’himne de la Champions, amb la mainada fent voleiar la lona al cercle central. I amb Cristhian Stuani i el seu braçalet encapçalant la formació, un detallàs de Míchel que també quedarà per sempre.

El partit? Tan agosarat era pensar que es guanyarà sovint el Barça com que el PSG, etern aspirant a guanyar la Champions, tremolaria amb el Girona. Era demanar massa, però tampoc calia que el desenllaç fos tan dur i cruel, després d’estona i estona de resistència. Quedar-se sense puntuar a última hora impedia un retorn cap a casa eufòric dels aficionats, però no podia ser cap drama. El Girona, des de moltes hores abans, només podia guanyar. Girona va guanyar. En la memòria col·lectiva blanc-i-vermella, que té concentrats nombrosos capítols els últims anys, París hi tindrà un racó. París per sempre. Malgrat el desenllaç.