‘Solucions Miguel’

Allà on miris, Miguel Gutiérrez hi és pre­sent, pro­ta­go­nista abso­lut d’un Girona que es rein­venta set­mana rere set­mana en temps com­pli­cats pel que fa als efec­tius. En una plan­ti­lla en què la poli­valència ha dei­xat de ser una vir­tut per con­ver­tir-se en una neces­si­tat, el jove late­ral madri­leny ha estat capaç de res­pon­dre-hi amb una madu­resa fut­bolística sor­pre­nent. Ahir, un cop més, es va eri­gir en una de les peces clau en l’engra­natge ofen­siu de Míchel, demos­trant que el seu paper va molt més enllà del de late­ral esquerre con­ven­ci­o­nal.

L’equip, orfe d’Iván Martín, subs­tituït per molèsties, va haver de modi­fi­car el seu esquema habi­tual, optant per una doble punta amb Miovski i Stu­ani que va satu­rar el joc entre línies. Això va obli­gar els giro­nins a bus­car pro­fun­di­tat per les ban­des, i és aquí on Miguel Gutiérrez va des­ta­car amb escreix. Tant per fora, donant sor­tida a Krejcí, com per dins, en acci­ons més inte­ri­ors, enfon­sant-se amb els cen­trals per alli­be­rar els espais per a Dan­juma. El late­ral va estar sem­pre dis­po­sat a ofe­rir-se com a opció, i fruit de la seva insistència va arri­bar la pri­mera ocasió clara del par­tit: un xut potent des del vèrtex dret de l’àrea, una zona com­ple­ta­ment opo­sada a la seva posició natu­ral. Era només el pre­ludi del que vin­dria. Amb una clara intenció d’ata­car l’inte­rior, Miguel va dupli­car la seva influència en el joc ofen­siu, cons­tant­ment bus­cant l’u con­tra u amb el seu rival directe. Va ser en aquest con­text que Dan­juma va superar per velo­ci­tat Black­man, late­ral de l’Slo­van, i va col·locar una cen­trada tensa al punt de penal. Allà, a l’espai que havia dei­xat lliure el cen­tral, Gutiérrez va aparèixer com un autèntic davan­ter cen­tre, defi­nint de manera impe­ca­ble amb l’inte­rior del peu, tal com manen els cànons. El seu toc sub­til pel pal curt va batre Takac i va des­fer­mar l’eufòria a Mon­ti­livi, avançant el Girona abans del des­cans en un moment crític. Amb el con­junt eslo­vac reple­gat i gai­rebé sense pos­si­bi­li­tats de sor­tir del seu camp, el gol de Miguel va supo­sar un alleu­ja­ment per a un Girona que havia estat domi­nant però neces­si­tava con­cre­tar les seves oca­si­ons. El madri­leny, que ja havia estat un pilar defen­siu inqüesti­o­na­ble, es mos­trava també com una peça ofen­siva indis­pen­sa­ble, sent capaç d’apor­tar en zones de camp que habi­tu­al­ment no li cor­res­po­nen. En la segona part, però, el seu per­fil ofen­siu es va veure mode­rat, espe­ci­al­ment després de les molèsties de Donny i amb el segon gol al mar­ca­dor, fet que va obli­gar l’equip a ser més pru­dent i con­te­nir-se més al mig del camp. Tot i així, Miguel no va des­a­parèixer del par­tit, i encara va tenir temps per dei­xar una última pin­ze­llada de qua­li­tat: va ser­vir una cen­trada per­fecta dins l’àrea que Miovski va rema­tar a l’escaire sense sort. La jor­nada va que­dar mar­cada per un fet històric: per pri­mera vegada, un juga­dor del Girona va ser reco­ne­gut com l’MVP d’un par­tit de la Cham­pi­ons Lea­gue. I no podia ser ningú més que Miguel, un fut­bo­lista que ja ha dei­xat la seva empremta en la màxima com­pe­tició del fut­bol euro­peu.