Effah Kings­ford, cone­gut a Mon­ti­livi com a Sis­plau, és una de les figu­res més carismàtiques de l’afició del Girona. Des de fa més de deu anys, recorre el gol nord amb el seu inse­pa­ra­ble bombo i la ban­dera de Ghana a l’esquena, ani­mant l’equip i enco­ma­nant la seva ener­gia als afi­ci­o­nats. El seu sobre­nom neix, pre­ci­sa­ment, de la seva manera de dema­nar als altres que s’hi sumin: sem­pre amb un edu­cat “sis­plau”, que amb el temps ha esde­vin­gut el seu segell d’iden­ti­tat.

Però més enllà de la passió pel fut­bol, aquests dies viu una situ­ació com­pli­cada i que li pro­voca angoixa: fa mesos que busca un nou habi­tatge per a ell, la seva dona i els seus tres fills, però no en troba. El con­tracte del pis de llo­guer on vivia a Salt va vèncer a l’octu­bre i el pro­pi­e­tari li ha dema­nat que marxi. Tot i haver pagat sem­pre pun­tu­al­ment, la difi­cul­tat per tro­bar un nou habi­tatge per a tota la família l’ha dei­xat en una situ­ació límit. No demana que ningú li regali res, sinó sim­ple­ment tro­bar una solució abans que sigui massa tard. És un pro­blema que va més enllà del seu cas, ja que mol­tes altres famílies patei­xen les difi­cul­tats d’acce­dir a un llo­guer digne a Girona i arreu de Cata­lu­nya.

En el par­tit con­tra Las Pal­mas, en Sis­plau va deci­dir fer visi­ble el seu pro­blema amb una pan­carta en què dema­nava ajuda per tro­bar pis. Lluny de bus­car cap tracte de favor, només vol fer córrer la veu i tro­bar una opor­tu­ni­tat. La Penya Giro­nina, de la qual forma part, s’ha bol­cat a donar-li suport i aju­dar-lo en aquesta recerca, des­ta­cant que no és un cas aïllat, sinó el reflex d’una pro­blemàtica gene­ral.

La història d’Effah no ha estat fàcil. Nas­cut el 1982 a Nko­ranza, Ghana, va mar­xar del seu país amb només 17 anys per inten­tar aju­dar la seva família. El seu viatge cap a Europa va ser llarg i ple d’obs­ta­cles: va tra­ves­sar diver­sos països afri­cans fins a arri­bar al Mar­roc, on va ser detin­gut i empre­so­nat durant uns dies abans de poder con­ti­nuar el seu camí. Final­ment, amb les seves pròpies mans, va aju­dar a cons­truir una pas­tera a Tànger i, en una tra­ves­sia de més de 17 hores, va arri­bar a Fuer­te­ven­tura. El tra­jecte va ser dur, sense men­jar ni aigua, amb la por cons­tant de no acon­se­guir arri­bar a terra.

Un cop a Espa­nya, el van tras­lla­dar pri­mer a Madrid i després a Girona, on viu des del 2005. Pri­mer va tre­ba­llar de nits en un escor­xa­dor a Riu­de­llots de la Selva i ara ho fa en una fus­te­ria a For­nells de la Selva, amb horari diürn, la qual cosa li ha permès no per­dre’s cap par­tit a Mon­ti­livi. La seva pri­mera vegada a l’estadi va ser el 2010, en un Girona-Cadis, quan li van rega­lar una entrada. Aquell dia va ani­mar tant que des del club li van dir que tornés sem­pre que volgués. Des de lla­vors, no ha fallat mai a la seva cita amb Mon­ti­livi, fins al punt que el club va anun­ciar el 2017 que mar­xava un mes de vacan­ces perquè la seva absència no alarmés l’afició.