Sí, fa molt temps que treballem, no només des d'aquest any, sinó de l'any passat, des que va arribar Alejandro Domínguez com a entrenador, i la veritat és que després del resultat de fa dos anys en el mundial de França teníem ganes de demostrar l'hoquei que sabem jugar, demostrar que som un bon equip d'hoquei i alhora tenir uns resultats que ens pertocaven i que en aquell mundial no van ser els desitjats.

Tenim la sort que predomina l'equip sobre les individualitats, això ens ho ha inculcat el seleccionador, que abans de buscar situacions personals busquem situacions d'equip. Totes ens entenem molt bé, totes som amigues, hem jugat algun cop juntes, amb algunes fa molt temps que compartim seleccions inferiors i la veritat és que tenim un grup que és com una família.

La veritat, sabíem que ho seria. Per sorteig ens va tocar el grup mes complicat. D'entrada vam començar jugant contra Portugal, que va ser la final de l'any passat del campionat d'Europa; després, contra França, i en els quarts, Itàlia. Contra l'Argentina, que és l'actual campiona, vam jugar les semifinals, i la final, contra Portugal. És un títol que no ha estat fàcil d'aconseguir, ni de bon tros. Hem estat lluitant fins al final per poder guanyar-lo.

Hem treballat situacions complicades, teníem molt clar a què jugàvem, quin estil de joc, quina és la nostra identitat com a equip, amb molta pressió a dalt, amb molta verticalitat. Teníem molt clar que aquest era el nostre joc, que aquesta era la nostra identitat i, independentment que anéssim a una pròrroga amb gol d'or, que ens poguessin marcar i s'acabés el partit també teníem la oportunitat de marcar nosaltres. L'entrenador ens va preguntar, en la pròrroga de la final, si volíem seguir el mateix camí o baixar una mica la defensa, però era la nostra manera de jugar, i així hi havíem arribat. Hi vam confiar, vam decidir tirar endavant amb aquesta idea i ens va sortir bé.

Potser també va ser una mica la clau del partit. En la pròrroga en cap moment vam anar a mantenir, estàvem en la novena falta i sabíem que no la podíem fer perquè podia ser decisiva. Però en cap moment vam anar a defensar a darrera en el nostra camp, sinó que vam seguir pressionant a tota la pista, vam seguir anant a porteria. També implicava que ens arribarien en contraatac però estàvem preparades per això.

Jo crec que el partit contra l'Argentina. Hi van anar a parar tots els sentiments que hi havia, fa dos anys ens van marcar un 7-1 i sabíem que podíem superar-les, però sabíem que havíem de ser un equip per poder superar totes les individualitats que té, i té les millors jugadores del món per la majoria de gent. Crec que l'Argentina va ser el punt d'inflexió per poder guanyar aquest mundial. La semifinal va ser duríssima, vam començar perdent quan mai havíem començat així cap partit, i va fer que haguéssim d'estar tota l'estona remant en contra. Una de les accions més importants va ser en els últims segons contra l'Argentina, va ser un dos contra dos, una de les meves defensa va saltar i, de cop i volta, em vaig trobar una rematada al segon pal de Diana Silva i, afortunadament, la vaig parar i vaig forçar la pròrroga.

Exacte, fa vuit anys que no es guanya el mundial femení. Els resultats en l'hoquei no estan sent els millors, tampoc en masculí, i teníem ganes de donar una alegria i també treure'ns les males sensacions que ens van quedar després del mundial de França. Un novè lloc no te l'esperes, però va ser contra Portugal, amb el qual pots perdre, ja que és el subcampió d'Europa i del món. Però igualment no t'esperes caure tan aviat després d'haver-te preparat tants mesos per a aquella fita.

L'Alejandro venia de l'hoquei masculí, mai havia portat un femení. Té un hoquei molt vertical, molt ofensiu, abans que guanyar i els resultats individual, prioritza l'espectacle. Ell vol que quan la gent vegi hoquei el disfruti i es pot dir que ho va aconseguir. Hem disfrutat tant nosaltres com la gent que ens ha vist jugar, i hem obert un nou tipus d'hoquei dins l'hoquei femení que encara no s'havia implantat, i la veritat es què hem après molt de part seva, i creiem que encara ens queda molt per aprendre.

Ha estat mutu, amb el grup que tenim no ha estat complicat. Alejandro és una persona increïble, sense cap tipus de complicació. Tot t'ho posa molt fàcil, és molt fàcil adaptar-te a ell i qualsevol cosa la pots parlar, la pots debatre i comentar sense cap problema. I ha portat aquest hoquei més ofensiu, més directe, de marcar més gols, més espectacular. Encara ningú en el femení ens ho havia ensenyat. Ara ell ens fa disfrutar més de l'hoquei, aprens a jugar d'una altra manera.

Des de l'1 d'agost ens entrenem cada dia i abans en una preselecció. I a part tenim un treball físic molt important de velocitat i de força per poder estar al màxim. El seleccionador ens va fent recomanacions tot l'any, treballem des de l'any passat, i sí, és un resultat que no ve d'ara, sinó que ve de tota la feina que hi ha al darrere.

La veritat és que sí, però jo dono més importància al títol que al meu reconeixement personal. Jo sense elles no hauria pogut guanyar res, i si elles no marquessin els gols tampoc em serviria de res. És un honor i un plaer que et considerin la millor portera, però sense equip no té mèrit.

Sí, evidentment. Ja ho sabíem que seria així. Juguem un hoquei molt ofensiu, nosaltres ens basem a ser molt directes, però, és clar, això implica que també tinguin moltes possibilitats els contraris de venir directes. Fa dos anys que treballem, l'estiu passat i tot aquest estiu. L'Alejandro ja ens havia donat a les porteres instruccions que això seria així, i que potser les rivals no ens arribarien durant tot el partit tantes vegades com nosaltres, però arribarien en tres ocasions decisives. Ho hem estat entrenant, en el moment del partit hem pres bones decisions, en el meu cas, i ha sortit bé. Però es més d'entrenament i de cap, i una mica de sort, que per tota la resta.

Sí, ens hi hem adaptat sobretot en el tema defensiu, evidentment les companyes defensen molt amunt i quan s'escapa una jugadora saps que arriba sola. Quan surts al contraatac implica que les altres tornen amb recontraatacs. Llavors, clar, et pots trobar un tres contra un en contra. Ens hem entrenat tot l'estiu i hem estat entrenant les maneres de defensar-ho, que una jugadora és meva, que l'altra és de la defensa. Les porteres ens hem hagut d'adaptar igual que les jugadores al sistema de joc, però, evidentment, també et fa ser més protagonista i et fa sentir més important per a l'equip.

Sí, però jo crec que és gràcies a la confiança que tenim tot l'equip junt, som un equip que, a més, de ser-ho dins la pista també ho som fora de la pista. Sempre és molt fàcil jugar amb elles. Elles em donen tota la seva confiança i per part meva la tenen completament tota, i per part de l'entrenador, el mateix. És molt fàcil poder jugar així, ningú et qüestiona.