Sí, fa molt temps que tre­ba­llem, no només des d'aquest any, sinó de l'any pas­sat, des que va arri­bar Ale­jan­dro Domínguez com a entre­na­dor, i la veri­tat és que després del resul­tat de fa dos anys en el mun­dial de França teníem ganes de demos­trar l'hoquei que sabem jugar, demos­trar que som un bon equip d'hoquei i alhora tenir uns resul­tats que ens per­to­ca­ven i que en aquell mun­dial no van ser els desit­jats.

Tenim la sort que pre­do­mina l'equip sobre les indi­vi­du­a­li­tats, això ens ho ha incul­cat el selec­ci­o­na­dor, que abans de bus­car situ­a­ci­ons per­so­nals bus­quem situ­a­ci­ons d'equip. Totes ens ente­nem molt bé, totes som ami­gues, hem jugat algun cop jun­tes, amb algu­nes fa molt temps que com­par­tim selec­ci­ons infe­ri­ors i la veri­tat és que tenim un grup que és com una família.

La veri­tat, sabíem que ho seria. Per sor­teig ens va tocar el grup mes com­pli­cat. D'entrada vam començar jugant con­tra Por­tu­gal, que va ser la final de l'any pas­sat del cam­pi­o­nat d'Europa; després, con­tra França, i en els quarts, Itàlia. Con­tra l'Argen­tina, que és l'actual cam­pi­ona, vam jugar les semi­fi­nals, i la final, con­tra Por­tu­gal. És un títol que no ha estat fàcil d'acon­se­guir, ni de bon tros. Hem estat llui­tant fins al final per poder gua­nyar-lo.

Hem tre­ba­llat situ­a­ci­ons com­pli­ca­des, teníem molt clar a què jugàvem, quin estil de joc, quina és la nos­tra iden­ti­tat com a equip, amb molta pressió a dalt, amb molta ver­ti­ca­li­tat. Teníem molt clar que aquest era el nos­tre joc, que aquesta era la nos­tra iden­ti­tat i, inde­pen­dent­ment que anéssim a una pròrroga amb gol d'or, que ens pogues­sin mar­car i s'acabés el par­tit també teníem la opor­tu­ni­tat de mar­car nosal­tres. L'entre­na­dor ens va pre­gun­tar, en la pròrroga de la final, si volíem seguir el mateix camí o bai­xar una mica la defensa, però era la nos­tra manera de jugar, i així hi havíem arri­bat. Hi vam con­fiar, vam deci­dir tirar enda­vant amb aquesta idea i ens va sor­tir bé.

Pot­ser també va ser una mica la clau del par­tit. En la pròrroga en cap moment vam anar a man­te­nir, estàvem en la novena falta i sabíem que no la podíem fer perquè podia ser deci­siva. Però en cap moment vam anar a defen­sar a dar­rera en el nos­tra camp, sinó que vam seguir pres­si­o­nant a tota la pista, vam seguir anant a por­te­ria. També impli­cava que ens arri­ba­rien en con­tra­a­tac però estàvem pre­pa­ra­des per això.

Jo crec que el par­tit con­tra l'Argen­tina. Hi van anar a parar tots els sen­ti­ments que hi havia, fa dos anys ens van mar­car un 7-1 i sabíem que podíem superar-les, però sabíem que havíem de ser un equip per poder superar totes les indi­vi­du­a­li­tats que té, i té les millors juga­do­res del món per la majo­ria de gent. Crec que l'Argen­tina va ser el punt d'inflexió per poder gua­nyar aquest mun­dial. La semi­fi­nal va ser duríssima, vam començar per­dent quan mai havíem començat així cap par­tit, i va fer que haguéssim d'estar tota l'estona remant en con­tra. Una de les acci­ons més impor­tants va ser en els últims segons con­tra l'Argen­tina, va ser un dos con­tra dos, una de les meves defensa va sal­tar i, de cop i volta, em vaig tro­bar una rema­tada al segon pal de Diana Silva i, afor­tu­na­da­ment, la vaig parar i vaig forçar la pròrroga.

Exacte, fa vuit anys que no es gua­nya el mun­dial femení. Els resul­tats en l'hoquei no estan sent els millors, tam­poc en mas­culí, i teníem ganes de donar una ale­gria i també treure'ns les males sen­sa­ci­ons que ens van que­dar després del mun­dial de França. Un novè lloc no te l'espe­res, però va ser con­tra Por­tu­gal, amb el qual pots per­dre, ja que és el sub­campió d'Europa i del món. Però igual­ment no t'espe­res caure tan aviat després d'haver-te pre­pa­rat tants mesos per a aque­lla fita.

L'Ale­jan­dro venia de l'hoquei mas­culí, mai havia por­tat un femení. Té un hoquei molt ver­ti­cal, molt ofen­siu, abans que gua­nyar i els resul­tats indi­vi­dual, pri­o­ritza l'espec­ta­cle. Ell vol que quan la gent vegi hoquei el dis­fruti i es pot dir que ho va acon­se­guir. Hem dis­fru­tat tant nosal­tres com la gent que ens ha vist jugar, i hem obert un nou tipus d'hoquei dins l'hoquei femení que encara no s'havia implan­tat, i la veri­tat es què hem après molt de part seva, i cre­iem que encara ens queda molt per apren­dre.

Ha estat mutu, amb el grup que tenim no ha estat com­pli­cat. Ale­jan­dro és una per­sona increïble, sense cap tipus de com­pli­cació. Tot t'ho posa molt fàcil, és molt fàcil adap­tar-te a ell i qual­se­vol cosa la pots par­lar, la pots deba­tre i comen­tar sense cap pro­blema. I ha por­tat aquest hoquei més ofen­siu, més directe, de mar­car més gols, més espec­ta­cu­lar. Encara ningú en el femení ens ho havia ense­nyat. Ara ell ens fa dis­fru­tar més de l'hoquei, aprens a jugar d'una altra manera.

Des de l'1 d'agost ens entre­nem cada dia i abans en una pre­se­lecció. I a part tenim un tre­ball físic molt impor­tant de velo­ci­tat i de força per poder estar al màxim. El selec­ci­o­na­dor ens va fent reco­ma­na­ci­ons tot l'any, tre­ba­llem des de l'any pas­sat, i sí, és un resul­tat que no ve d'ara, sinó que ve de tota la feina que hi ha al dar­rere.

La veri­tat és que sí, però jo dono més importància al títol que al meu reco­nei­xe­ment per­so­nal. Jo sense elles no hau­ria pogut gua­nyar res, i si elles no mar­ques­sin els gols tam­poc em ser­vi­ria de res. És un honor i un plaer que et con­si­de­rin la millor por­tera, però sense equip no té mèrit.

Sí, evi­dent­ment. Ja ho sabíem que seria així. Juguem un hoquei molt ofen­siu, nosal­tres ens basem a ser molt direc­tes, però, és clar, això implica que també tin­guin mol­tes pos­si­bi­li­tats els con­tra­ris de venir direc­tes. Fa dos anys que tre­ba­llem, l'estiu pas­sat i tot aquest estiu. L'Ale­jan­dro ja ens havia donat a les por­te­res ins­truc­ci­ons que això seria així, i que pot­ser les rivals no ens arri­ba­rien durant tot el par­tit tan­tes vega­des com nosal­tres, però arri­ba­rien en tres oca­si­ons deci­si­ves. Ho hem estat entre­nant, en el moment del par­tit hem pres bones deci­si­ons, en el meu cas, i ha sor­tit bé. Però es més d'entre­na­ment i de cap, i una mica de sort, que per tota la resta.

Sí, ens hi hem adap­tat sobre­tot en el tema defen­siu, evi­dent­ment les com­pa­nyes defen­sen molt amunt i quan s'escapa una juga­dora saps que arriba sola. Quan surts al con­tra­a­tac implica que les altres tor­nen amb recon­tra­a­tacs. Lla­vors, clar, et pots tro­bar un tres con­tra un en con­tra. Ens hem entre­nat tot l'estiu i hem estat entre­nant les mane­res de defen­sar-ho, que una juga­dora és meva, que l'altra és de la defensa. Les por­te­res ens hem hagut d'adap­tar igual que les juga­do­res al sis­tema de joc, però, evi­dent­ment, també et fa ser més pro­ta­go­nista i et fa sen­tir més impor­tant per a l'equip.

Sí, però jo crec que és gràcies a la con­fiança que tenim tot l'equip junt, som un equip que, a més, de ser-ho dins la pista també ho som fora de la pista. Sem­pre és molt fàcil jugar amb elles. Elles em donen tota la seva con­fiança i per part meva la tenen com­ple­ta­ment tota, i per part de l'entre­na­dor, el mateix. És molt fàcil poder jugar així, ningú et qüesti­ona.