La copa del Rei d'Alco­ben­das ha permès detec­tar assump­tes que fan tenir certa espe­rança en aquest esport. D'una banda, l'espec­ta­cle: set par­tits en què els gols, la inten­si­tat i la volun­tat d'anar a l'atac s'han impo­sat res­pecte d'altres edi­ci­ons molt més gri­ses. En aquesta línia hi ha acom­pa­nyat el bon ambi­ent a la gra­de­ria. El pavelló s'ha omplert cada dia, i ho ha fet d'un per­fil d'espec­ta­dors que no conei­xia gaire: a Madrid hi ha un munt d'equips d'hoquei, i la majo­ria han pas­sat per l'Amaya Val­de­moro al llarg de la copa, i ho han fet amb una acti­tud activa, tant pre­nent par­tit en alguns enfron­ta­ments –sobre­tot con­tra el Barça– com també con­ver­tint en ver­da­ders ídols els juga­dors que set­mana rere set­mana com­pe­tei­xen als pave­llons de casa nos­tra. Nens dema­nant autògrafs; d'altres, que els sig­nes­sin l'estic, i els més atre­vits, fins i tot, pre­gun­tant si els rega­la­ven la samar­reta. L'hoquei de base també hi ha sigut pre­sent, en el tor­neig 3×3 paral·lel a la copa que va comp­tar amb 41 equips ins­crits. I si par­lem de coses que s'han mogut una mica, també hem de des­ta­car els arbi­trat­ges i la intro­ducció de certa tec­no­lo­gia en la seva feina, com un auri­cu­lar i un micròfon per tal de comu­ni­car-se cons­tant­ment amb el seu com­pany de pista. De mica en mica.

A l'altra banda de la balança, però, tenim coses que no can­vien. N'hi ha que són posi­ti­ves, sobre­tot per a l'afició blau­grana, i és que el club bar­ce­lo­nista ha tor­nat a impo­sar la seva llei de la mà de vete­rans il·lus­tres com Pana­dero o Egur­rola, i dei­xant clar que hi ha equip per estona amb el bri­llant Matías Pas­cual i el pro­me­te­dor Pau Bar­galló. El Barça ha sabut patir i gua­nyar en aquesta copa, i, en el moment deci­siu, la boge­ria que ha acom­pa­nyat tot el tor­neig li ha som­ri­gut, amb un penal en el dar­rer minut que li ha val­gut el 21è títol.

Una altra cosa que tam­poc va variar gaire és el menú del res­tau­rant vin­cu­lat a l'hotel que va esco­llir l'orga­nit­zació de la copa. El local, sobre­pas­sat per l'arri­bada d'un munt de gent –part de la premsa, àrbi­tres, l'expe­dició del Reus i molts fami­li­ars i afi­ci­o­nats– va fer el que va poder. Tres plats de pri­mer i tres plats de segon de qua­li­tat justa que es com­bi­na­ven de manera dife­rent entre sopar i dinar per així sem­blar que hi havia més oferta. Un cal­vari gas­tronòmic durant qua­tre dies, la veri­tat. Aquest aspecte pot sem­blar anecdòtic, però és resul­tat d'una orga­nit­zació que deixa, de nou, coses a millo­rar. Una d'elles, la comu­ni­cació entre res­tau­rants, hos­pi­tals i esta­bli­ments vin­cu­lats al tor­neig i l'orga­nit­zació –la fede­ració espa­nyola–; i l'altra, acon­se­guir un gruix de per­so­nal i volun­ta­ris capaç de ges­ti­o­nar amb garan­ties un esde­ve­ni­ment que ha mogut un miler de per­so­nes diària­ment. I aquesta millora s'ha de tra­duir en la pro­fes­si­o­na­lit­zació de tot ple­gat: no es poden anun­ciar hora­ris i al final començar quan va bé, i menys quan mit­jans tele­vi­sius comen­cen a donar ressò a la copa amb retrans­mis­si­ons en directe. La sen­sació és que l'orga­nit­zació de la copa, més que estar pau­tada i pac­tada, fluïa al ritme que anava bé. Les coses impre­vis­tes, que es que­din al rec­tan­gle de joc.