Capricis del destí, amb 24 anys Marc Torra, ara estendard al Reus La Fira flamant campió d'Europa, va experimentar la primera gran decepció europea quan al Vic se li va esmunyir en l'últim minut la lliga europea del 2009 precisament contra el club del Baix Camp. El 2010 va tornar a veure com l'equip rival, en aquell cas el Barça, aixecava la copa a Valdagno. Torra, júnior d'or, estava cedit pels blaugrana, que finalment van exercir l'opció d'incorporar-lo al seu grup d'estrelles. Queia de madur. Hàbil, màgic en l'un contra un, malabarista amb les directes. Espectacular. Vet aquí, però, que la final del 2012 a Lodi contra el Liceo amb Gaby Cairo a la banqueta blaugrana tampoc no va ser reeixida. El torderenc i els seus respectius companys havien perdut tres finals en quatre anys. La ràbia, la decepció, el perquè de tot plegat, ha quedat ara enrere, tot i que del passat sempre se n'han de treure conclusions de futur. Torra, virtuós de l'hoquei sobre patins i jugador eminentment ofensiu, va tastar per fi la glòria el 2014 al Palau Blaugrana en una final somiada contra el Porto davant de més de 4.000 espectadors i, a més, va fer un gol decisiu (3-1). L'any següent, contra el Vic (4-3), va obtenir la segona lliga europea a Bassano del Grappa, precisament l'escenari que li havia estat esquerp en el seu bateig de foc. Malgrat tot, va ser un any difícil, de menys minuts. Un punt final. Com diria Guardiola, una qüestió de feeling amb el tècnic Ricard Muñoz. “El Barça em va donar una injecció de moral quan em va fer fora”, va dir diumenge a Catalunya Ràdio.