No puc comparar l’experiència amb altres Jocs, però la primera percepció és que va ser impressionant. I ho confirmes amb la gent que sí que pot comparar-ho amb altres Jocs, quan diuen que han sigut dels millors de la història. Per a mi van ser els únics, però va ser un mes de competició genial.

No es va saber gestionar gaire bé; la mateixa federació internacional va plantejar els Jocs com si fossin un mundial més, no li van donar el veritable valor que tenia una experiència d’aquesta mena. Després de tants anys, em fa pena que l’hoquei sobre patins no sigui olímpic, estàvem preparats perquè ho fos. Però potser ens va faltar esperit olímpic.

La competició va ser impressionant. El que passa és que com que no estàvem habituats a uns Jocs Olímpics no ho vam gaudir del tot, si més no en el cas de l’Argentina. Ens ho vam prendre més com un mundial que no com una competició única.

Va ser una aposta clara de Samaranch. Tenia un deute amb el seu esport. Però després no es va treballar per conservar-lo com a esport olímpic. I això va fer mal, perquè vam tenir el caramel als llavis en un torneig espectacular. I quan veus que s’esvaeix, fa mal.

El COI té uns criteris que potser l’hoquei sobre patins no compleix, però a vegades hi ha variables que fan que alguns esports que no els compleixen siguin olímpics. Pot dependre de moltes coses: que sigui molt practicat allà on es faran els Jocs, que hi hagi algun membre del COI a qui li agrada molt, que els directius d’aquell esport treballin molt bé... Serà complicat en el cas de l’hoquei. S’ha de treballar d’una manera molt ordenada.

Com que era una esport d’exhibició potser no se li va donar el valor que té una medalla d’un esport plenament integrat en el programa olímpic. Sí, era un or, però d’un esport d’exhibició. Com a argentí va ser una fita històrica, però sí que sempre ha dut l’etiqueta que només era un esport d’exhibició.

També hi jugava el meu germà Paulo. I per això també teníem gent a favor a les grades. La gent simpatitzava amb l’Argentina. I ens van ajudar molt en la segona fase.

Era totalment conscient del que s’estava vivint, estava convençut que era un moment únic. La temporada 1989/90 vaig jugar amb el Noia i ja s’estaven fent les obres dels Jocs Olímpics. Per tant, vaig coincidir amb tota la preparació dels Jocs de Barcelona.

Va ser un dels moments més feliços de la meva carrera, encara que els èxits sempre es valoren depenent de la teva participació en l’equip. I jo en aquell moment era el sisè jugador, el primer canvi; per tant, la meva participació no va ser gaire alta. En aquella època no es feien gaires canvis i potser només jugava nou o deu minuts per partit. Hi ha hagut mundials en què, en aquest sentit, la meva experiència ha estat millor. Però també és cert que en els Jocs és menys important la participació individual i es valora més el conjunt, i vam donar el primer or olímpic per equips de l’Argentina. L’experiència és diferent ens uns Jocs que en qualsevol altre campionat. De tota manera, també haig de dir que he fet competicions molt millors que els Jocs de Barcelona. Personalment, en altres campionats m’he sentit més protagonista. Sí que de manera global l’experiència olímpica va ser única. Lamentablement, perquè ja no es va repetir.

Per descomptat. Si al meu pare, que va ser a la final, no li va agafar un infart aquell dia vol dir que es morirà d’una altra cosa. Tenia tres fills jugant en el mateix equip i aixecant una medalla d’or olímpica. El meu germà Pablo era el capità de l’equip. Com a pare deu haver-hi poques experiències millors que veure tres fills guanyant un or olímpic. Ho va disfrutar amb nosaltres. Caldria veure si en altres esports ha coincidit que tres germans hagin compartit la medalla d’or.

En la primera fase, a Vic, vam estar a punt de quedar-nos fora de la competició. Si Portugal, que ja estava classificada, no guanyava el seu partit contra els Estats Units no ens classificàvem per a la segona fase. Vam fer una primera fase molt dolenta. Però Portugal va guanyar 10 a 1 els Estats Units i vam passar a la segona fase. La segona fase, en canvi, va ser boníssima. Diria que millor que la d’Espanya. Tot i que ens va guanyar 3 a 2 en aquesta fase, crec que la seva victòria va ser força dubtosa, amb una falta directa inexistent en l’últim minut. Després d’aquesta segona fase, vam arribar envalentits a la final. Havíem ressuscitat després d’un mal inici i, a més, no teníem la pressió de guanyar-la perquè ja ho havíem fet tot, i teníem la plata assegurada. Teníem el que volíem, i per això vam jugar molt tranquils.

Crec que ha estat un dels millors partits que s’han pogut veure en la història de l’hoquei sobre patins, amb molta emoció. Va començar guanyant Espanya, vam empatar nosaltres i després ens vam posar 1-2. Espanya ens torna a empatar, però fem tres gols i ens posem 2 a 5. I en un minut i mig Espanya ens fa tres gols i empatem a cinc. Anem a la pròrroga. S’avança Espanya i empatem abans que s’acabi. I no és fins a la segona pròrroga que acabem guanyant la final. El partit pel tercer i quart lloc entre Portugal i Itàlia també va ser un partidàs. Crec que com a espectacle va ser molt gran. I les quatre seleccions semifinalistes vam treballar molt perquè l’hoquei sobre patins continués sent olímpic. El problema va ser que no es va saber gestionar per continuar sent olímpic.

El 1993 vaig fitxar pel Barça amb Fernando Pujalte i Joan Carles, que havien jugat la final contra nosaltres. Sé positivament que els va fer mal, aquella derrota. Hi ha una anècdota. Jo havia guanyat la lliga catalana amb el Barça abans que ells s’incorporessin a l’equip. Un dia dic a en Joan Carles que jo tinc un títol que ell no té i ell em diu que parlo de l’or olímpic, però jo em referia a la lliga catalana. Va ser una decepció gran per a ells, però quan passa el temps i veus que tens una plata olímpica, tampoc està tan malament.

Sempre havia desitjat jugar aquí, pel clima, la gent i la tradició que hi ha d’hoquei sobre patins. Em recorda molt Mendoza, d’on soc jo. Jo estic molt feliç de viure aquí, realment. Els meus fills han nascut aquí, i només tinc paraules d’agraïment.

Quan vam canviar de seu, de Vic a Reus, vam marxar amb un autocar que compartíem amb la selecció japonesa. Ells havien quedat eliminats i anaven a l’aeroport per tornar al seu país. Jo em vaig posar a explicar acudits en anglès als japonesos. Els acudits no quadraven. Ells ploraven de riure, i nosaltres, també. L’ambient que es respirava era d’harmonia, d’alegria. Tothom, aquells dies, estava predisposat a fer amistat.