Sí, la veritat és que era la primera experiència com a seleccionador femení i com a segon amb l’Alejandro Domínguez en els nois, i ho vam guanyar tot. I és clar, estic molt content, va ser una experiència especial. Aconseguir dos campionats del món en quinze dies és molt gratificant.

Inclús començava en el món femení. Jo vaig ser sis anys entrenador de l’OK Lliga del Voltregà masculí i paral·lelament podia veure una mica el femení, però no coneixia la lliga. I l’any amb el Voltregà femení ajudant Beto [Borregán] com a segon entrenador em va costar conèixer la lliga i la copa de la Reina i la copa d’Europa. En la selecció va anar tot molt ràpid, sense haver fet el que estic fent ara, un control previ per acabar fent una selecció. Vaig ser nomenat molt a prop del campionat i sí, sí, tot va ser molt ràpid però molt intens. Vaig fer una preparació més llarga de l’habitual perquè creia que necessitava més temps. Havia sigut entrenador de l’OK Lliga però no tenia experiència a preparar un equip en sis setmanes i anar a competir, i bé, la veritat és que ha sortit molt bé.

No, la primera proposta va ser per portar la selecció femenina. Crec que a la federació hi va haver canvis i Alejandro Domínguez, que era el seleccionador femení, va agafar la responsabilitat de la masculina i necessitaven un entrenador en el femení. Jo estava de segon en el Voltregà femení i ens va sortir un any bo, i es va donar així. A mi em va fer moltíssima il·lusió perquè era una experiència nova com a entrenador, i després poder ser el segon d’Alejandro Domínguez encara més. Arribar i poder disputar els dos mundials era molt motivador.

Sí, sí. Tant els nois com les noies, tots tenen coses més bones, coses més dolentes, i el que m’ha sorprès, en no conèixer el món femení i m’ha sorprès gratament, és que sempre les noies d’entrada ja tenen una predisposició, una actitud per treballar i col·laborar en la proposta. És cert que et mesuren, volen saber, i igual que en el masculí, estàs en constant prova per guanyar credibilitat, però la veritat és que les noies aporten moltíssim i donen facilitats a l’entrenador.

La veritat és que sí. Crec que el món femení està evolucionant molt i cada vegada s’iguala tot més, tot i tenir en compte que Espanya i l’Argentina estan en el màxim nivell. I sí, la veritat és que vam patir moltíssim. Sempre dic que no hi ha sort i mala sort, les coses es donen per persistència, per treball, per il·lusió i vam aconseguir que es decantés a favor nostre.

La final va ser terriblement disputada, més amb aquells segons finals que ens van portar a la pròrroga i als penals. Es va fer una preparació molt bona, molt intensa, amb molt de treball i amb els porters es va fer una feina espectacular de preparació. I en els penals, que és un moment clau per al porter, es va recollir el treball fet.

Per descomptat que moltíssima, però allà a Nanjing semblava impossible, no n’eres conscient. Això és més ara, que han passat uns mesos i t’adones que guanyar un mundial és molt difícil i que costa moltíssim. Que hi ha molt bones seleccions i que els campionats es decideixen per detalls petits. Potser ara amb més tranquil·litat t’adones que es va fer quelcom bèstia.

Per a mi és una nova experiència i un nou treball a fer. El que ens hem planificat per a tot l’any és anar a la Corunya, Madrid i Astúries abans de Nadal a fer un control de jugadores i passades les festes tornarem a anar a les tres comunitats. A Catalunya dos dilluns cada mes fem grups de jugadores, que van variant. A Catalunya sí que fem un control mensual durant tot l’any, a part d’assistir a la copa de la Reina, la copa d’Europa i els caps de setmana anar veient partits de l’OK Lliga. Parlant globalment, la feina és visitar les comunitats i controlar on creiem que hi pot haver futuribles i possibles jugadores. A Catalunya estem controlant unes 30 jugadores que tenen possibilitat d’anar a futures seleccions. És el primer any que ho faig i ho plantejo, i si tinc continuïtat aquí, cada any s’ha d’anar millorant en tots els aspectes.

Tenim la Pulgui [Maria Fernández], que entrenava a Gijón i ara és a Igualada; hi ha una altra entrenadora a Girona i desconec si en tenim més. En la base sí que en el Palau i el Bigues algunes jugadores de l’OK Lliga estan entrenant la base, però a la part de dalt no en tenim. A Sant Hipòlit hi ha la Tasha [Lee] a l’equip que està per sota del de l’OK Lliga. Crec que hi ha hagut evolució en els últims anys a molts nivells i que també s’ha de fer un pas endavant en aquest. Al final qui millor que una noia pot comprendre com se sent una jugadora, i crec que és important que jugadores que ja no participin en competició s’animin a incorporar-se a entrenar equips.

Aquesta serà la vuitena temporada. Ja ho combinava quan entrenava el masculí, i la temporada passada quan estava com a segon del femení. Aquest any com a situació coherent no estic amb l’equip femení, però segueixo portant la direcció tècnica de tot el club.