Uf. Em quedo amb tots, perquè crec que ha estat un any molt intens en què hi ha hagut molt treball. Sí que m’agradaria destacar la copa d’Europa amb el Gijón, perquè vaig estar lesionada dos mesos i mig, em van operar del menisc i em vaig posar com a objectiu, juntament amb el fisioterapeuta i el metge, arribar per a la final. Sí que vaig poder jugar, no en el meu màxim nivell, però vaig ajudar l’equip en tot el que vaig poder i, al final, vam guanyar. Va ser com la recompensa a tot l’esforç. Però be, també hi ha la lliga, que sempre és un títol que agrada molt perquè és la recompensa a l’esforç de tot l’any. I l’europeu amb la selecció espanyola també ha estat estrany, perquè la final la vam disputar en dos dies diferents i la vam poder guanyar. Va ser molt intens i la preparació va ser molt llarga i molt dura.

És una cosa que no t’esperes, que no entra dins els plans del cos tècnic, ni de les jugadores, ni de la mateixa federació. La veritat, però, crec que tothom va respondre molt bé i vam poder afrontar aquest 1:45 de la millor manera. Vam fer algun entrenament al CAR de Sant Cugat abans de marxar i un entrenament a Portugal per poder preparar en bones condicions l’1:45 que ens quedava de la final i vam poder guanyar. Sí que va ser estrany i diferent; una cosa que no havia passat mai.

És evident. És molt mental. El que va molt bé és preparar-te físicament i mental per al que faràs i això és el que vam fer en els entrenaments previs al partit. Amb l’entrenador, van fer molts partits d’1:45 entre nosaltres per així veure les diferents estratègies que ens podien plantejar elles i què proposaríem nosaltres. D’aquesta manera, t’assegures també aquest punt més de tranquil·litat i de saber què és el que es farà, que és realment jugar 1:45. Ho vam poder experimentar en els entrenaments. Crec que ens vam adaptar molt bé.

[Riu] Sí, sí. Bé, la veritat, estic molt contenta per haver pogut ajudar l’equip encara més i sortir amb una victoria amb més diferència de gols.

La veritat és que, quan hi va haver la primera apagada de llum al pavelló, no ens vam pensar que fos l’huracà. Pensàvem que havia estat una fallada elèctrica. Després, quan vam veure que es tornava a reprendre el partit i es tornava a apagar, aquí sí que vam sentir més soroll i vam veure que no era normal. L’entrenador ja ens va dir que hi havia l’huracà i que per seguretat ens havien d’evacuar. Vam deixar la pista i vam anar als vestidors. També vèiem que anaven desallotjant el públic de la graderia i el ficaven dins els vestidors que eren sota les grades, que eren deformigó. Allà estàvem totalment segurs.

Sí. Al nostre vestuari hi havia tots els pares d’Espanya del públic. Al cap de dues hores de ser allà, vam poder sortir i anar amb el bus cap a l’hotel.

El projecte que hi havia en el Gijón ja no m’il·lusionava i vaig decidir canviar i buscar una cosa que m’engresqués més. I, evidentment, tornar a casa sempre fa il·lusió. El Club Patí Manlleu es un club en què sempre he estat molt bé i, la veritat, estic molt contenta.

Sí, sí, sí. Tenim molt bon equip i crec que podem lluitar per les tres competicions. Guanyar ja no se sap, perquè és molt difícil, però podem competir a un gran nivell.

Sí, molt contenta. Allà he conegut molt bona gent, he estat estudiant el màster de formació de professorat per ser professora de secundaria i, a part, també he fet d’entrenadora i de jugadora. Ha estat una experiència fora de casa que no havia tingut mai, que m’ha fet créixer molt, també personalment.

És el que té anar a competir, no perdre mai la il·lusió i tenir la passió per aprendre i per millorar com a jugadora, que crec que es el més guai.

Les victòries, evidentment, et donen aquest reforç d’haver fet bé les coses. Però, de vegades, perds i també les estàs fent bé. I alguns cops guanyes i hi ha errors i coses que pots millorar. Per això, la clau és posar-te com a objectiu millorar personalment i millorar com a equip. Això et fa entrenar cada dia, passar-ho bé i sentir la passió. Millorar per arribar a la teva millor versió.

No, per mala sort, no. Poca gent de l’hoquei sobre patins en pot viure i si ets jugadora, encara menys. Crec que cap jugadora pot viure’n professionalment, i és una llàstima. Però bé, per això estem lluitant cada dia i entrenant fort, i moltes també formant -nos com a entrenadores per poder anar canviant aquestes dinàmiques.

És clar. I això és una mica perillós. Aquesta semiprofessionalitat és el que costa. Tens aquesta passió que tot el que et demanen estàs disposada a fer-ho i el que passa es que clar, no es el mateix fer-ho cobrant uns diners i tenint una recompensa gran econòmicament. Però bé, estem acostumades a donar-ho tot encara que no hi hagi diners pel mig. També hi ha una cosa molt maca: que apreciem molt l’esport. I com a companyes ja som amigues i formem un gran grup, tant en la selecció estatal com en els equips en què hem estat. Estic contenta de poder anar lluitant i de tractar aquest tema de la discriminació. Intentar fer-ho d’una manera optimista, dins del que hi ha, perquè el que hem de fer és treballar dia a dia i, de mica en mica, anar evolucionant. Sempre dic que vaig començar aquí a Manlleu amb tres anys i era l’única nena, i ara mires el club i té el primer equip femení en l’OK Lliga, l’ha guanyada un cop i té una projecció molt gran. Amb això ja anem fent passos endavant. El que passa és que en queden molts per fer, i per a això som aquí també.

Sí, és clar. I el que està molt bé també és que hi hagi primers equips femenins en els clubs, perquè d’aquesta manera els nens i les nenes es puguin emmirallar en les jugadores, que és una manera de fomentar la participació de la canalla en el món de l’hoquei i de l’esport en general.

La veritat és que, com que la carrera era de les ciències de l’activitat física i l’esport, em van donar més facilitats en el tema d’horaris d’exàmens i lliurament de treballs, però igualment ho havia de fer tot. El professorat de la Universitat de Vic sempre em va ajudar. A Astúries, a l’hora de fer el màster, era diferent. La universitat era gran i amb molt alumnat. Els professors m’ajudaven, però era impossible, perquè entrenàvem quatre dies a la setmana més el gimnàs, i vaig decidir fer els estudis en dos anys en comptes d’un per poder fer les coses ben fetes.

M’agrada molt l’hoquei i no només com a jugadora, com a entrenadora de la base del Manlleu també disfruto molt. Cada dia, m’exigeixo, perquè veig que hi ha coses que podria millorar. M’agrada veure com aprenen. Sempre vaig pensant en coses noves perquè puguin aprendre més i s’ho pugin passar millor.

En un futur no ho descarto, tot i que entrenar la base és una cosa que m’agrada i m’il·lusiona molt. Aquest any, porto per primer cop l’escola del Manlleu i m’encanta veure com els nens comencen a patinar, i ensenyar-los des de zero.

En l’OK Lliga femenina crec que, actualment, no hi ha cap entrenadora. Hi havia Maria Fernández, la Pulgui, però ara està en nacional catalana entrenant l’Igualada.

La gran majoria de jugadores de la selecció estatal estem fent d’entrenadores de base i en un futur crec que és clar que ens agradaria ser allà, però també depèn de la vida laboral, si ho pots compaginar o no.