El Barça Lassa va aixecar ahir la copa contra el Deportivo Liceo en una final decidida amb determinació a l’inici del segon temps i iguala el registre de l’Espanyol dels anys cinquanta (1954-1957), que en va obtenir quatre de consecutives. Els blaugrana van iniciar el cicle triomfal precisament al mateix Pavelló Olímpic de Reus el 2016 després de tres anys de sequera i ja atresoren 23 títols de copa en el seu palmarès. El porter Aitor Egurrola suma la seva onzena corona en la competició i iguala el rècord del mític jugador de l’Espanyol Jordi Trias. El portuguès João Rodrigues, que va fer un gol i una assistència, per la seva banda, va ser escollit MVP de la final. El Barça ha fitxat un diamant. El cava va córrer al final del partit, amb el president del club, Josep Maria Bartomeu, felicitant els protagonistes a la pista.

Al Liceo se li ha d’agrair la capacitat de competir que ha tingut en tota la copa a pesar de presentar-se a Reus sense els dos germans Lamas, baixes sensibles en els seus esquemes habituals. Els catalans Sergi Miras, arquitecte del joc gallec, i Xavi Malián van demostrar una vegada més el seu gran nivell i van ser bàsics. Davant de la pólvora inacabable i la rotació del Barça, però, l’equip de Juan Copa no va tenir més remei que agenollar-se.

La primera part va ser el paradigma de la igualtat, tant en el joc com probablement en les ocasions. El Liceo va fer una defensa perfecta i va passar fluix amb només cinc faltes, interceptant sovint, de vegades amb la punta de l’estic, els intents dels blaugrana de crear perill al segon pal, la seva jugada de capçalera. El Barça en va cometre sis. L’equip d’Edu Castro va fer treballar Malián en tirs exteriors verinosos en els primers compassos. Carlo di Benedetto (4’) va tenir la millor ocasió del Liceo en una acció generada, com és ja clàssic, per la dreta de l’atac gallec. Pascual (18’) va tenir, tot sol davant Malián, la millor oportunitat dels catalans, i una assistència marca de la casa de Bargalló (20’) no va arribar a Álvarez quan ja estava amb la canya a punt. Tant el porter osonenc com Egurrola van resoldre la feina sense errors.

El Barça va sortir encara més esperitat en el segon temps, amb ganes d’anar per feina i de desgastar el rival. Gual va servir Bargalló dins del quadre, va batre Malián (28’) i va obrir la llauna gallega. El segon gol va estar a punt de caure en un contraatac posterior en els minuts més trencats fins llavors de la final, beneïts per Castro i maleïts per Copa, que frisava lògicament per un partit de més control i menys desgast. De fet, l’allau va ser imparable. Primer la va contenir Malián quan, primer Panadero i després Pascual, es van quedar tot sols. Finalment, Gual, intercanviant els papers habituals amb Rodrigues, que li va fer una assistència des de darrere de la porteria, va fer el 0-2 i va començar a aclarir la final, tant pel resultat com per les sensacions contra un rival que va perdre tota la seva enteresa quan li va tocar sortir de la cova. Malgrat tot, Carlo di Benedetto va enviar un míssil al pal (40’) i els àrbitres van perdonar un penal al Barça en una caiguda de Coy (41’). En la jugada següent, a més, Rodrigues va ser objecte de penal clar. Malián va aturar la bola, però el portuguès va marcar en el rebuig. El 0-4 va ser la conseqüència d’un contraatac conduït per Alabart i rematat per Álvarez. Martín Payero va fer el gol de l’honor quan faltaven 46 segons.