Recordo que hi vaig anar molt il·lusionat però que no m’esperava jugar. Quan vaig veure el Guali a terra i que no podia continuar i que el llavors tècnic, Ricard Muñoz, em cridava, no m’ho podia creure. Primer estava nerviós, però a la pista vaig tocar la bola i em vaig centrar. Gràcies a Déu em va sortir un partit molt correcte.

La gent no em coneixia, però tot el món de l’hoquei està pendent d’una final a quatre, i potser sí que va ser una bona ocasió per donar-me a conèixer. A partir de llavors he seguit treballant per arribar al primer equip del Barça. Hi ha moltes coses que van marcant el teu futur, i un dels pilars importants van ser aquells minuts. Però la veritat és que si Edu Lamas no s’hagués lesionat, que em va saber greu, jo no hauria pogut jugar. Arribar depèn de molts factors.

A Sant Sadurní hi vaig estar com a casa i els entrenadors em van donar molta confiança des del minut 1. Vaig aprendre molt i vaig gaudir molt d’un poble molt maco en què es viu molt l’hoquei. La cessió també ha estat clau per poder arribar al primer equip del Barça.

Abans anava als partits pensant a veure si podia jugar algun minut i ara cada partit el vius intensament. Jo potser sortia més nerviós quan era jove, perquè ara em sento més integrat i tot és més fàcil.

Soc més defensiu però com que també tinc patí i soc ràpid, també puc afrontar l’un contra un. L’Alejandro Domínguez en la selecció espanyola em diu fontanero perquè diu que vaig arreglant els errors. Jo el que faig és treballar per l’equip i ajudar-lo.

Quan jugo miro què necessita l’equip en aquell moment, i ho intento fer, tot i que de vegades no pugui. Som un equip en què els vuit jugadors de pista se te’n van de qualsevol en l’un contra un i hi ha molta tècnica. De vegades fem gols sense ni muntar una jugada. Però perquè això surti cal solidesa i que l’equip estigui amb confiança perquè no sigui un amunt i avall.

És un referent per a nosaltres i ens afecta negativament. Això és clar. Amb ell seria menys complicat, però l’equip s’ha d’adaptar. L’any passat vam tenir la mala sort de l’absència de Gual i ens en vam sortir. Ens hi hem d’adaptar i mirar de guanyar per dedicar el triomf a Panadero, que sabem que li encantaria jugar i se’n morirà de ganes a la graderia.

Vol dir que són dos equips que fan les coses bé i que per això arriben a les finals o les semifinals en aquest cas. Tots dos equips estan empatats en competitivitat i en ganes de vèncer. Els resultats depenen de petits detalls o de la bola aturada, molt important avui dia en l’hoquei. O de petites decisions en què et puguis equivocar i que això et costi encaixar un gol o rebre una targeta.

L’Sporting es tanca molt bé i surt molt bé al contraatac. El Porto és un equip molt ordenat i que té els 10 o 15 primers minuts de cada part molt bons. Els has d’aguantar, perquè se’t pot escapar el partit, i el Benfica, que ara té Alejandro Domínguez de tècnic, juga molt més en equip que abans.

En una final a quatre no hi ha favorits, perquè depèn d’un partit i pot passar qualsevol cosa. Nosaltres som els vigents campions, l’Sporting juga a la seva pista... Són quatre equips grandiosos, potser els quatre millors que hi podien arribar, junt amb l’Oliveirense o el Liceo. Serà de molt de nivell i espero que sigui atractiva per al públic.

Sabíem que venia d’un equip amb un estil totalment diferent del nostre i teníem clar que a qualsevol jugador li hauria costat agafar el nostre estil. Ell és molt llest i s’hi va adaptar molt bé, amb molta rapidesa. No hi patíem, estàvem convençuts de la seva integració.

No pensem en res d’això, pensem exclusivament en Lisboa, però signaria perdre els partits que falten de l’OK Lliga i guanyar la lliga europea. És clar, però, que anirem a guanyar els partits. És un repte més dels que tenim.

Vaig dormir més aviat poc. Va ser molt trist. Són coses que poden passar. No hem de buscar culpables i hem de seguir endavant. Encara podem guanyar la copa. Hem de donar molts ànims als jugadors de futbol.