La cimera anual catalanoportuguesa s’escenifica de nou a terres portugueses i es reitera com un objectiu de gamma alta per al Barça, el vigent campió i el rei de la competició amb 22 títols en 26 finals. La grandiloqüència dels rivals, la baixa del multidisciplinari Panadero i el terreny hostil, el nou pavelló João Rocha de l’Sporting a Lisboa, són elements que afegeixen dificultat a l’objectiu. Però el Barça té arguments que intimiden els rivals, per molt que el Porto, el rival en la semifinal. arribi a la cita amb el lideratge sota el braç de la lliga més competitiva del món. També és cert que dissabte passat va perdre els quarts de copa a la pista de l’Sporting tot i els cinc gols estèrils de la seva figura Hélder Nunes, que no van poder neutralitzar els tres decisius que va fer Raül Marín (8-7). L’11-2 favorable al Barça contra el Lloret de diumenge a pesar de ser ja campió és un avís per a navegants que constata que els blaugrana tenen un estat de forma òptim.

L’equip d’Edu Castro, a més, ha guanyat, amb talent i caràcter, les dues últimes finals a quatre que ha jugat a Portugal. Va guanyar la lliga europea superant en la final el Porto a la seva pròpia pista i al començament d’aquest curs va aconseguir la copa Continental passant la mà per la cara d’una tacada al Barcelos, l’amfitrió, i un altre cop al Porto en una final entremaliada resolta en els penals i tot i no poder disposar de Matías Pascual. Al desembre, per acabar de relatar els èxits blaugrana contra el Porto, l’equip va fer-se seva la Intercontinental a San Juan en una altra final èpica resolta en la pròrroga contra el potent equip de Guillem Cabestany. Pel que fa a la baixa significativa de Panadero, l’any passat en la lliga europea, el Barça tampoc no va poder disposar del cervell Marc Gual, que estava sancionat. Amb tres canvis, el Barça encara té igualada la rotació per afrontar la semifinal contra el Porto. El conjunt portuguès, liderat per Nunes i Gonçalo Alves i amb el porter lloretenc Carles Grau, vol trencar el malefici en la lliga europea, en què presenta una història decebedora, amb dos títols en dotze finals (1986 i 1990).

L’altra semifinal també és de traca i mocador i la jugaran l’amfitrió, campió el 1977, i el Benfica, que va alçar el títol el 2013 i el 2016. Hi haurà un bon grapat de catalans a la pista. Per part de l’Sporting, que és segon en la lliga, a tres punts del líder, hi ha Pedro Gil –un dels estendards–, Ferran Font i Raül Marín. Al Benfica, Albert Casanovas –campió amb el Reus el 2017– i el golejador Jordi Adroher. S’hi ha integrat perfectament l’exjugador del Barça Lucas Ordóñez, segon màxim artiller a Portugal. El tècnic és Alejandro Domínguez. L’Sporting-Benfica és, sobre el paper, el duel entre un equip més prosaic –que, de fet, l’any passat en la final a quatre va pecar de conservadorisme contra el Porto– i un conjunt més descarat, com ho són tots els que dirigeix l’exentrenador del Reus i encara seleccionador estatal Alejandro Domínguez. El Benfica, quart despenjat en la lliga, a onze punts del Porto i sense res a fer, també va segellar el bitllet per a la final a quatre de la copa i arriba enfortit.