És una mica de tot. Hi ha moltes ganes i molta il·lusió perquè encara no hem viscut això de jugar un mundial a casa, ha de ser una sensació fantàstica. És una experiència molt maca. Per l’altra banda és veritat que hi ha nervis perquè hi ha una mica de pressió, ets a casa i representa que ets el favorit. Suposo que intentarem treure forces de tota la il·lusió que tenim i oblidar-nos de la pressió, sortir a guanyar i ja està.

Al final quan marxes lluny la gent ho intenta seguir tot el que pot per internet o per on sigui. Ara que és aquí i et poden venir a veure és un al·licient i a mi em fa molta il·lusió. L’altre dia parlava amb els meus amics i deien que vindrien, i, és clar, això fa gràcia i motiva encara més.

Bé, nosaltres som molt conscients que som favorites i el rival a batre. Tothom té ganes de guanyar una selecció que ha guanyat dos mundials seguits. Crec que és una posició que és difícil per part nostra, però crec que ho sabrem portar.

L’Argentina és un dels principals contrincants però hi ha altres equips com ara Portugal i Xile que també són forts. Cada partit és un món i més en un mundial. Tots són difícils i per tant haurem d’anar partit a partit, guanyar-ne un, guanyar el següent i plantejar cada un a la seva manera. Cada un té una dificultat que haurem de saber superar.

Hem creat un grup molt i molt maco, hem creat una amistat. Durant l’any, quan juguem les unes contra les altres, ens continuem veient. Quan s’acaba el partit, si cal anem a sopar. Hem creat un grup d’amistat molt maco i això fa que en els entrenaments sigui més fàcil, que hi vaguis amb més ganes. La gent que s’hi ha incorporat nova s’hi ha adaptat molt fàcilment i de seguida entra dins el grup i s’ho passa igual de bé. És una manera més fàcil de treballar, t’ho posen tot més fàcil.

Crec que sí, es nota molt. En qualsevol moment hi pot haver una que està malament, pot tenir un dia que no funcioni gaire bé. Tothom es coneix més i saps com et pot dir una cosa, o com et pot ajudar. La veritat és que es nota molt dins de la pista.

No sabria dir-ho. Fa molts anys que hi soc però és el que dius, soc jove i no soc gens veterana. Crec que he estat sempre amb moltes d’elles. Arriba l’estiu i torna la preparació i tornes a veure la gent amb qui has estat durant dos mesos, compartint cada dia no sé quantes hores. No em considero gens veterana, però.

Amb experiència sí, sí. Em comparo amb el principi, quan vaig entrar a la selecció, i sí, hi ha molta més experiència, però de veterania, no.

Una mica diferent sí, perquè van poder anar a veure hoquei en línia, però no gaire diferent perquè nosaltres vam jugar la primera setmana i moltes competicions no havien començat. Quan vam acabar és quan va començar tot. Va ser maca l’experiència d’anar a la Xina, però no ho vam poder gaudir al cent per cent perquè quan nosaltres marxàvem és quan realment arribaven tots els equips. No serà com aquest any perquè estem amb tots els altres esports i seleccions al mateix temps.

Una fase final al Palau Blaugrana ha de ser molt guapa i ha d’estar molt bé. Els dos pavellons són de parquet i poden ser diferents, però com que tothom canviarà no hi haurà cap beneficiat. A mi m’agrada.

Exacte, no he jugat mai al Palau Blaugrana, de la grada no he passat. Seria molt maco, sí, sí.

Ha sigut una molt bona temporada tant a títol personal com amb el club, i crec que podem fer més encara. No en tenim prou i podem millorar tant personalment com en l’àmbit de l’equip. És molt positiva perquè acumulàvem molts anys, a part de la lliga que van guanyar fa quatre o cinc anys, en què el Palau sempre era allà, a dalt. Estàvem a les portes i guanyar un títol ens dona força i ganes per dir: n’hem guanyat un, i vinga, anem a buscar-ne més.

Bastant, la veritat. Eren molts nervis perquè no sé quantes jornades feia que anàvem empatats en punts i ningú podia perdre. No només va ser el desgast físic i mental de l’últim partit, sinó de totes les últimes jornades en què no podíem perdre ni un punt, va ser complicat.

Sí, perquè al final canvies una mica d’aires, de manera de fer. Tens un entrenador diferent, unes companyes que no són les mateixes, la manera de fer canvia i t’has de tornar a adaptar, és com que canvies de rutina i t’hi adaptes ràpid.

Que difícil. Crec que soc bastant pesada en tots els sentits, defensant soc molt pesada perquè sempre estic sobre la bola i atacant també perquè estic tota l’estona frenant amunt i avall.

Mira, en atac crec que puc millorar bastants més recursos i sobretot recursos a llarga distància. En driblatges curts em defenso bastant bé, però a llarga distància podria millorar diagonals llargues, sobretot el xut. També estaria bé que comencés a millorar les pilotes aturades, encara em queden moltes coses.

La veritat és que aquest any és el que m’ha costat més. A la feina faig mitja jornada i havia d’anar a entrenar quan acabava perquè treballava de tardes i als matins feia pràctiques a Barcelona. Aquest any se m’ha fet bastant difícil, en d’altres potser ho vaig portar millor. Tinc molta sort perquè a l’òptica on treballo m’ajuden bastant en horaris i flexibilitat. Ara que entreno cada tarda pel mundial m’han dit de canviar l’horari i treballar al matí, però és complicat i desgasta bastant. Com a jugadora d’hoquei femení jo no rebo recompenses econòmiques, ho faig sobretot perquè m’agrada. Haig de guanyar diners per algun lloc i és difícil de compaginar però si tens gent que t’ajuda, que en el meu cas ha sigut així, al final ho acabes portant bé.

Sí, és així, el que passa és que ara per ara, amb 23 anys, valoro tot el que em dona l’esport, l’hoquei personalment. Em dic: ara prioritzo l’hoquei i la resta va a part. Tot i això tinc sort perquè ho puc compaginar i no deixo de fer res. Suposo que quan sigui més gran potser diré: ara toca prioritzar la feina i deixar una mica de banda l’altre. Perds diners perquè no estàs treballant, però no et suposa cap despesa anar a la selecció perquè alguna coseta sí que et donen.

Exacte, no podria viure de jugar a l’hoquei. Sí, sí, és així.