Ha sigut un any dur i il·lusionant pel fet de tenir els World Roller Games, que van portar molta feina. El tram final de l’organització se’ns va complicar i vam haver de prendre mesures. I això va fer que anéssim amb tensió. Però el resultat final va ser extraordinari, no només per la imatge que hem donat com a esport, sinó també pel resultat esportiu, que era importantíssim i també per l’èxit de públic. Els tres elements, per tant, van sortir bé, i n’estem molt satisfets.

No, perillar, no. Però sí que vam tenir un moment de crisi important. Els ingressos per publicitat van fallar una mica i vam haver de reaccionar. Ens en vam sortir bé, perquè el resultat final va ser extraordinari.

Va molt lligat. Políticament ha estat complicat. I aquest és un element que utilitzaven alguns que tenen els diners per patrocinar per escapar-se’n adduint tensions polítiques. No crec que hi haguessin pressions del govern espanyol, perquè van aprovar que fos un esdeveniment d’alt interès perquè els patrocinadors tinguessin exempcions fiscals. Crec que un dels grans errors en el sentit de patrocini és que vam anar a buscar empreses molt grans, grans patrocinadors, quan segurament hauria estat més fàcil trobar-ne més de més petits. Si ara els tornéssim a organitzar canviaríem l’estratègia. La tensió per encaixar el pressupost no va tenir percepció des de l’exterior.

Les dues grans especialitats de la nostra federació, l’hoquei sobre patins i el patinatge artístic, van demostrar el que són. El patinatge artístic tenia un repte molt gran, el Palau Sant Jordi. I el van arribar a omplir. L’èxit esportiu dels nostres patinadors, a més, va ser indiscutible. En hoquei sobre patins també vam tenir èxit esportiu, si bé és cert que va costar més que el públic respongués. El seguidor del patinatge està més acostumat a pagar, i el de l’hoquei no hi està tant. El patinatge de velocitat, amb la pista al costat del mar, va sortir molt reforçat amb molt de públic en una disciplina històrica a casa nostra. L’hoquei en línia també es va mostrar tal com és amb unes pistes de competició, això sí, que no les tenim aquí per les lligues regulars. També van ser molt espectaculars les emergents, com descens o el patinet. La suma de tot plegat va estar molt bé.

Està en fase d’instal·lar-se. És un tema de pressupostos. Han d’acabar de parlar la secretaria general de l’Esport i el Consejo Superior de Deportes. És una qüestió de pressupostos.

No excessivament, però estem en un país en què no hi ha pressupostos aprovats enlloc, ni en el govern espanyol ni en el govern català. La pista anirà allí i serà un dels grans llegats.

El moment d’acabar, l’emoció de l’equip organitzador en veure que tot havia sortit bé. Veure que s’ho van treballar moltíssim. Jo potser vaig ser el que menys hi vaig treballar. Jo vaig llançar la idea i després, assumint la part de responsabilitat que em pertoca, vaig estar sempre en un segon pla. Aquell esclat i aquella emoció va ser el millor moment de tots.

És un treball que ve de fa molt de temps. S’ho han treballat moltíssim, per ser on som ara. La generació anterior va ser una generació lluitadora que va lluitar perquè l’hoquei femení es reconegués, i l’actual ja ho ha viscut d’una manera diferent. La sèrie de l’hoquei ha ajudat a visualitzar-lo i cada vegada hi haurà més noies que voldran jugar-hi. La final a quatre de Manlleu, el Palau-Manlleu que va decidir la lliga o la final dels World Roller Games entre Espanya i l’Argentina, que va ser brutal, són partits que han confirmat el gran moment. L’hoquei masculí també ha d’aprendre coses del femení.

Sí, en general. Més enllà del tacticisme, les noies estan demostrant que es pot fer un altre tipus d’hoquei amb equips molt més oberts que fan que agradi més i que omplen els pavellons. La clau és fer que el reglament faciliti que el joc sigui més obert. No sé com, però que es penalitzi el tacticisme.

Sembla que vulguis penalitzar els porters, però no és veritat. Els faran més gols però no deixaran de ser bons, ben al contrari, encara milloraran. Després podrem parlar si la porteria nova que hem fet és la idònia o si és massa gran o massa petita, però està bé que es pugui debatre, amb serenor. Són debats en un esport molt i molt conservador. I a Catalunya, encara més. No hi ha d’haver por a debatre. Debatre sempre és millorar.

Primer hem de reposar, no sempre hem d’anar a la cresta. Però el nostre objectiu és fer un salt qualitatiu en la formació. No només dels nostres tècnics i monitors i dels jutges i àrbitres, sinó, aprofitant que som una potència mundial, obrir la nostra formació a tot el món. I que sigui alhora una font d’ingressos pròpia per a la federació. Fer uns tutorials, etc. És una idea interessant que encara hem de desenvolupar.