Bargalló, operat a la ma

El conjunt d’Oliveira de Azeméis no ha arrencat bé. És setè amb 6 punts, amb dos triomfs i dues derrotes, la darrera contra el Tomar (5-3) sense Bargalló, que va ser operat del dit petit de la mà esquerra i s’ha perdut els dos últims partits. Un cop fortuït d’estic d’un company el 10 de setembre en un entrenament n’ha estat la causa. Va jugar lesionat precisament contra l’Sporting en la segona jornada –2-1 per als de Lisboa– però la situació requeria el pas pel quiròfan. L’Oliveirense, que ha guanyat una Continental (2017) des que hi va aterrar Bargalló el 2016, és un altre dels grans equips, al costat del Porto, el Benfica i el Barcelos. Reiteren la lluita pel campionat més car que s’està jugant sense públic i en què ja s’ha ajornat un partit, el Porto-Braga (4a), pel contagi d’un jugador visitant.

Capità al Liceo

Amb 40 anys, Bargalló assumeix la condició de capità arran de la marxa de Ricardo Barreiros al Paço de Arcos. El reconeixement i la responsabilitat no li vindran pas de nou perquè ja va exercir aquesta funció al Liceo, club en el qual va triomfar plenament i va guanyar tres vegades la lliga europea i una l’OK Lliga (2012/13). La primera corona europea en la seva primera etapa al club i quan va coincidir amb el seu cosí Francesc (2003). Les altres dues, el 2011 i el 2012, amb finals contra el Reus i el Barça, respectivament, van dur el seu segell en un equip que el tècnic Carlos Gil va estructurar al voltant de la seva figura.

Gil hi té la mà trencada

Gil, que ja havia militat abans en la lliga portuguesa defensant els colors del Porto vuit temporades en dues etapes –set lligues guanyades i dues copes–i l’Infante de Sagres durant dos cursos (2000/02), també hi té, la ma trencada i substitueix el porter Angelo Girâo. No en va, havia estat el capità de la millor selecció espanyola de la història i atresora sis títols mundials –quatre al costat de Bargalló– i set d’europeus. Va triomfar plenament a Itàlia, en què va guanyar la lliga, la copa i la supercopa revolucionant el Valdagno (2012/13), i també va endur-se l’scudetto amb el Forte dei Marmi tres anys seguits (2013/16), club en què també va lluir el braçalet de capità.