Segur que altres selec­ci­o­na­dors tenen una feina més sen­zi­lla, però és un bon senyal que hi hagi tanta quan­ti­tat i qua­li­tat. Tots hem sigut selec­ci­o­na­dors de sofà i és molt sen­zill cri­ti­car o pen­sar que en falta un o que en sobra un altre. Però quan et poses en el paper, és real­ment com­pli­cat i has de pren­dre deci­si­ons que no són sen­zi­lles. En el nos­tre cas, dei­xes fora molts juga­dors que hi podrien ser, però bus­quem que les peces encai­xin per fer un bon equip. Cada tècnic té el seu per­fil de joc, la seva manera d’ima­gi­nar com serà l’euro­peu.

Molt resu­mi­da­ment, el nos­tre espe­rit és ser pro­ta­go­nis­tes dins la pista, anar a bus­car el par­tit, i fins i tot diria que hem de fer un joc ale­gre. Cada par­tit és un món i si en algun moment toca ser una mica més con­ser­va­dors, ja ho serem. Però, d’entrada, el que estem tre­ba­llant en aquest curt espai de temps és per ser pro­ta­go­nis­tes.

La història es repe­teix amb els matei­xos equips favo­rits i sem­pre amb França com a pos­si­ble sor­presa, aquest any amb més fona­ment perquè els tres ger­mans Di Bene­detto estan en un moment espec­ta­cu­lar i juguen en els millors equips del món. Itàlia no té tants juga­dors com nosal­tres, però sem­pre és com­pe­ti­tiva. Por­tu­gal és cam­pi­ona del món i té una gene­ració molt bona que fa molt temps que recull títols des de les cate­go­ries infe­ri­ors. Nosal­tres hi anem per inten­tar gua­nyar l’euro­peu, ni més ni menys.

És una pos­si­bi­li­tat que hem donat a tots els selec­ci­o­na­dors. Havíem vist situ­a­ci­ons tris­tes en altres selec­ci­ons de juga­dors ves­tits de por­ters per lesi­ons. O tenir un juga­dor menys en la con­vo­catòria per lesió.

Vull pen­sar que ho pot ser, que en un moment donat pot ser útil saber com són, com pen­sen, com juguen. Si en algun moment intuïm coses que podem pre­veure, per­fecte. Per sort, hi haurà juga­dors també a les selec­ci­ons ita­li­ana i fran­cesa que he pogut entre­nar i això et dona infor­mació de com actuen en moments de pressió.

Abans de ser entre­na­dor pro­fes­si­o­nal ja creia en els cicles, i com a juga­dor també. I no he can­viat la meva manera d’enten­dre-ho. He tin­gut dues eta­pes llar­gues, al Ven­drell, un club peti­tet, i el Porto, dels més grans d’hoquei. I la sen­sació, al cap i a la fi, és la mateixa. Hi ha des­gast, can­sa­ment, i el canvi d’entre­na­dor és aire fresc que entra, reno­vació d’ener­gia. Si hi ha molts can­vis de juga­dors, això faci­lita que el tècnic segueixi, però si hi ha molta repe­tició, encara que les coses hagin anat bé, és bo un canvi. Sem­pre ho he inten­tat i de vega­des et pots pas­sar de pre­ma­tur, però crec que no has d’espe­rar la dava­llada espor­tiva. Al Porto vaig allar­gar una mica més que al Ven­drell, però a par­tir de tres, qua­tre o cinc anys, es com­plica tot una mica més. És sa i salu­da­ble per al club i també per als afi­ci­o­nats.

Mol­tes experiències de vida. He après com és un club de les dimen­si­ons del Porto. Sem­pre que he can­viat de club estava con­vençut que estava pre­pa­rat per afron­tar-ho, però el dia a dia et demos­tra que no és cert, que mai estàs prou pre­pa­rat, com ara, per exem­ple, que em trobo en una història total­ment dife­rent i amb con­di­ci­ons dife­rents. Adap­tació, país, cul­tura, club, va ser un xoc. Però la valo­ració és bru­tal, molt posi­tiva, i ho tor­na­ria a fer. Però ara em ve de gust estar a casa i el pro­jecte de la selecció em ve com l’anell al dit. Con­ti­nuo sent pro­fes­si­o­nal d’aquest esport, que no és gens sen­zill i és un pro­jecte ambiciós. L’exigència no can­via, torna a ser màxima, però al llarg de l’any es pot bai­xar una mica el peu de l’acce­le­ra­dor per bai­xar el nivell d’estrès, no pas el de feina, que n’hi ha molta.

A Por­tu­gal es valo­ren més perquè el grau de difi­cul­tat per acon­se­guir-los és més alt, amb cinc equips que hi aspi­ren. Repe­tir títols té més difi­cul­tats que en una com­pe­tició amb dos equips més favo­rits.

Tota la història del Ven­drell és increïble i com més temps passa, més me n’adono. Els tres títols ho són, però també el fet d’haver jugat una semi­fi­nal de la lliga euro­pea al Palau, amb un car­tell amb el Barça, el Porto, el Ben­fica i el Ven­drell. Si em fan triar, em quedo el moment de la der­rota al Palau con­tra el Porto amb tot el Ven­drell a la gra­de­ria: el reco­nei­xe­ment a aquells qua­tre anys d’història, que posen la pell de gallina.

No s’entén de cap manera. És una llàstima immensa i espe­rem que, com més aviat millor, es rec­ti­fi­qui aquesta situ­ació. No pot ser que hi hagi una lliga euro­pea tan desan­ge­lada.