Costa visualitzar la derrota d’un equip en què juga Anna Casarramona (Vic 1994), una autèntica bèstia de l’hoquei sobre patins que domina la tècnica, la tàctica i el ritme d’aquest esport i que s’ha convertit en una de les millors jugadores mundials contemporànies, una condició que no l’exclou de conciliar la seva passió amb el mercat laboral convencional. És llicenciada en ciències de l’activitat física i de l’esport (CAFE) per la Universitat de Vic i és professora d’educació física. També entrena equips de base.

Casarramona, caràcter pur, és una líder a la pista i reivindica a fora la igualtat d’oportunitats en el marc d’un esport minoritari que travessa un moment econòmic delicat. Ho ha guanyat absolutament tot i de manera reiterada. Es va formar en el Manlleu des dels tres anys, quan ni tan sols hi havia grup femení. Ella era l’única nena, la pionera i va pujar jugant amb els nois. El Voltregà va tenir visió i va entendre que seria una figura. La va fitxar als 15 anys per fer-la debutar en el curs 2009/10 en la màxima categoria. Hi va guanyar dues copes d’Europa, tres lligues i una copa en una etapa de màxim esplendor. En l’exercici 2013/14 va retornar al seu club d’origen i hi va celebrar una copa. El 2016 va emprendre una nova aventura amb el Gijón, un altre dels grans del panorama estatal i internacional. Hi va conquerir una lliga i la copa d’Europa el 2018. Però va tornar a casa i des del 2018, al costat de la macrogolejadora María Peke Díez, és el pal de paller al Martinelia Manlleu, que el curs passat va trencar el domini del Generali Palau i va guanyar la copa en un partit en què s’hi va lluir amb tres gols i una assistència contra un conjunt despietat que havia aconseguit la resta dels títols del curs. Quant a seleccions, ha guanyat els tres últims mundials amb Espanya i els sis últims europeus, una ratxa d’èxits impressionant a la qual afegeix la copa Amèrica, conquerida amb Catalunya el 2011 al Brasil. El seu currículum és més llarg que un dia sense pa. Considera que la professionalització en l’hoquei femení és inexistent, tot i que s’ha millorat molt en les estructures tècniques. En l’àmbit tàctic i d’oferir espectacle, destaca la incidència que va tenir el tècnic argentí Alejandro Domínguez quan es va fer càrrec de la selecció espanyola femenina. “Va ajudar molt a obrir els ulls, a buscar registres més ofensius.”

Té corda per a estona, però queda clar que té fusta, per caràcter i per coneixements, per ser una gran entrenadora.