Una líder a tots els efectes

Costa visu­a­lit­zar la der­rota d’un equip en què juga Anna Casar­ra­mona (Vic 1994), una autèntica bèstia de l’hoquei sobre patins que domina la tècnica, la tàctica i el ritme d’aquest esport i que s’ha con­ver­tit en una de les millors juga­do­res mun­di­als con­tem­porànies, una con­dició que no l’exclou de con­ci­liar la seva passió amb el mer­cat labo­ral con­ven­ci­o­nal. És lli­cen­ci­ada en ciències de l’acti­vi­tat física i de l’esport (CAFE) per la Uni­ver­si­tat de Vic i és pro­fes­sora d’edu­cació física. També entrena equips de base.

Casar­ra­mona, caràcter pur, és una líder a la pista i rei­vin­dica a fora la igual­tat d’opor­tu­ni­tats en el marc d’un esport mino­ri­tari que tra­vessa un moment econòmic deli­cat. Ho ha gua­nyat abso­lu­ta­ment tot i de manera rei­te­rada. Es va for­mar en el Man­lleu des dels tres anys, quan ni tan sols hi havia grup femení. Ella era l’única nena, la pio­nera i va pujar jugant amb els nois. El Vol­tregà va tenir visió i va enten­dre que seria una figura. La va fit­xar als 15 anys per fer-la debu­tar en el curs 2009/10 en la màxima cate­go­ria. Hi va gua­nyar dues copes d’Europa, tres lli­gues i una copa en una etapa de màxim esplen­dor. En l’exer­cici 2013/14 va retor­nar al seu club d’ori­gen i hi va cele­brar una copa. El 2016 va empren­dre una nova aven­tura amb el Gijón, un altre dels grans del pano­rama esta­tal i inter­na­ci­o­nal. Hi va con­que­rir una lliga i la copa d’Europa el 2018. Però va tor­nar a casa i des del 2018, al cos­tat de la macro­go­le­ja­dora María Peke Díez, és el pal de paller al Mar­ti­ne­lia Man­lleu, que el curs pas­sat va tren­car el domini del Gene­rali Palau i va gua­nyar la copa en un par­tit en què s’hi va lluir amb tres gols i una assistència con­tra un con­junt des­pi­e­tat que havia acon­se­guit la resta dels títols del curs. Quant a selec­ci­ons, ha gua­nyat els tres últims mun­di­als amb Espa­nya i els sis últims euro­peus, una ratxa d’èxits impres­si­o­nant a la qual afe­geix la copa Amèrica, con­que­rida amb Cata­lu­nya el 2011 al Bra­sil. El seu currículum és més llarg que un dia sense pa. Con­si­dera que la pro­fes­si­o­na­lit­zació en l’hoquei femení és ine­xis­tent, tot i que s’ha millo­rat molt en les estruc­tu­res tècni­ques. En l’àmbit tàctic i d’ofe­rir espec­ta­cle, des­taca la incidència que va tenir el tècnic argentí Ale­jan­dro Domínguez quan es va fer càrrec de la selecció espa­nyola feme­nina. “Va aju­dar molt a obrir els ulls, a bus­car regis­tres més ofen­sius.”

Té corda per a estona, però queda clar que té fusta, per caràcter i per conei­xe­ments, per ser una gran entre­na­dora.