El des­encís lògic i humà per la der­rota, i per un final abrupte i gens –o pot­ser molt– poètic que li va omplir de llàgri­mes els ulls i li va cau­sar des­con­sol, no entela, ni de bon tros, la tra­jectòria del con­si­de­rat millor por­ter de la història de l’hoquei sobre patins: Aitor Egur­rola. L’ava­len mil títols en 24 tem­po­ra­des d’idil·li amb l’èxit i de saber també aixe­car-se quan ha cal­gut, perquè no tot sem­pre han estat flors i vio­les en un club i una secció d’alta exigència en què gai­rebé tenen més rebom­bori les der­ro­tes que no pas els títols. El temps tem­pera els sen­ti­ments. Amb les hores i els dies, Egur­rola, gua­nya­dor nat, valo­rarà i obli­darà –o si més no apar­carà al calaix dels mals endreços del cer­vell– el mal tràngol d’un dar­rer par­tit i una última sèrie con­tra el Reus Vir­gi­nias que posa fi a l’hege­mo­nia blau­grana en l’OK Lliga. Egur­rola ja era una lle­genda en actiu per la seva experiència i ascen­dent i ara adqui­reix la cate­go­ria de mite de l’esport perquè serà recor­dat amb admi­ració per les seves atu­ra­des, per la seva sobri­e­tat sota pals, pels seus rècords pro­ba­ble­ment ina­bas­ta­bles. No en va, és l’espor­tista del Barça amb més títols gua­nyats (78) en una tra­jectòria impe­ca­ble, el juga­dor d’hoquei sobre patins amb més copes d’Europa (11), una més que Sergi Cen­tell, i el que ha gua­nyat més OK Lli­gues, 21, cinc més que l’impa­ga­ble Sergi Pana­dero –40 anys–, que ara es queda de lle­genda visi­ble, i sis més que el genial Beto Bor­regán. El seu pes a l’equip i al ves­ti­dor ha estat sem­pre cab­dal i ha estat fona­men­tal per a tots els entre­na­dors que ha tin­gut en la seva vasta tra­jectòria. En el seu emo­ci­o­nant acte d’anunci de fi de cicle el març pas­sat va adme­tre que hau­ria vol­gut con­ti­nuar una tem­po­rada més, però mal­grat això, es va man­te­nir fidel als colors blau­grana i segur que ha rebut­jat un bon gra­pat d’ofer­tes per con­ti­nuar en actiu.

És un juga­dor esti­mat, res­pec­tat i això, en un món tan endogàmic com l’hoquei, té el seu mèrit. Només cal veure la reacció dels com­panys i dels rivals, dels segui­dors pro­pis i dels del Reus dimarts al Palau i dels de les pis­tes en què s’ha anat aco­mi­a­dant en les últi­mes set­ma­nes, per veure que ha estat un espor­tista sin­gu­lar i de gran nivell humà. No li han ense­nyat mai cap tar­geta ver­me­lla, una dada que el defi­neix. Un dels seus bot­xins en el dar­rer par­tit, l’espe­ci­a­lista en fal­tes direc­tes i excom­pany al Barça Marc Julià, era ben explícit a les xar­xes: “El millor juga­dor de tots els temps. Tot el res­pecte del món, i no només meu, sinó de tot l’hoquei mun­dial. Gràcies per tot, Pop, res serà igual!”. “Lle­genda Egur­rola”, remar­cava Dani Rodríguez, l’exju­ga­dor del Vol­tregà i ara al Tara­dell que també penja els patins després de molts anys a les pis­tes. Curi­o­sa­ment, Egur­rola no era el més veterà de l’OK Lliga, un pri­vi­legi que con­ti­nua lluint un altre por­ter, Jaume Lla­ve­rola (Girona), que té 45 anys. El món de l’hoquei, uti­lit­zant el tòpic, es va bol­car en el reco­nei­xe­ment al por­ter català amb setze cognoms bas­cos en el seu arbre genealògic, una per­sona pre­clara de ment que les caça al vol i que ha com­pa­ti­bi­lit­zat el seu tarannà bro­mista amb la seri­o­si­tat en la feina espor­tiva. Un refe­rent. Serà el segon juga­dor de la secció, rere Bor­regán, al qual reti­ra­ran la samar­reta amb l’1, en aquest cas un dor­sal al·legòric.