El desencís lògic i humà per la derrota, i per un final abrupte i gens –o potser molt– poètic que li va omplir de llàgrimes els ulls i li va causar desconsol, no entela, ni de bon tros, la trajectòria del considerat millor porter de la història de l’hoquei sobre patins: Aitor Egurrola. L’avalen mil títols en 24 temporades d’idil·li amb l’èxit i de saber també aixecar-se quan ha calgut, perquè no tot sempre han estat flors i violes en un club i una secció d’alta exigència en què gairebé tenen més rebombori les derrotes que no pas els títols. El temps tempera els sentiments. Amb les hores i els dies, Egurrola, guanyador nat, valorarà i oblidarà –o si més no aparcarà al calaix dels mals endreços del cervell– el mal tràngol d’un darrer partit i una última sèrie contra el Reus Virginias que posa fi a l’hegemonia blaugrana en l’OK Lliga. Egurrola ja era una llegenda en actiu per la seva experiència i ascendent i ara adquireix la categoria de mite de l’esport perquè serà recordat amb admiració per les seves aturades, per la seva sobrietat sota pals, pels seus rècords probablement inabastables. No en va, és l’esportista del Barça amb més títols guanyats (78) en una trajectòria impecable, el jugador d’hoquei sobre patins amb més copes d’Europa (11), una més que Sergi Centell, i el que ha guanyat més OK Lligues, 21, cinc més que l’impagable Sergi Panadero –40 anys–, que ara es queda de llegenda visible, i sis més que el genial Beto Borregán. El seu pes a l’equip i al vestidor ha estat sempre cabdal i ha estat fonamental per a tots els entrenadors que ha tingut en la seva vasta trajectòria. En el seu emocionant acte d’anunci de fi de cicle el març passat va admetre que hauria volgut continuar una temporada més, però malgrat això, es va mantenir fidel als colors blaugrana i segur que ha rebutjat un bon grapat d’ofertes per continuar en actiu.

És un jugador estimat, respectat i això, en un món tan endogàmic com l’hoquei, té el seu mèrit. Només cal veure la reacció dels companys i dels rivals, dels seguidors propis i dels del Reus dimarts al Palau i dels de les pistes en què s’ha anat acomiadant en les últimes setmanes, per veure que ha estat un esportista singular i de gran nivell humà. No li han ensenyat mai cap targeta vermella, una dada que el defineix. Un dels seus botxins en el darrer partit, l’especialista en faltes directes i excompany al Barça Marc Julià, era ben explícit a les xarxes: “El millor jugador de tots els temps. Tot el respecte del món, i no només meu, sinó de tot l’hoquei mundial. Gràcies per tot, Pop, res serà igual!”. “Llegenda Egurrola”, remarcava Dani Rodríguez, l’exjugador del Voltregà i ara al Taradell que també penja els patins després de molts anys a les pistes. Curiosament, Egurrola no era el més veterà de l’OK Lliga, un privilegi que continua lluint un altre porter, Jaume Llaverola (Girona), que té 45 anys. El món de l’hoquei, utilitzant el tòpic, es va bolcar en el reconeixement al porter català amb setze cognoms bascos en el seu arbre genealògic, una persona preclara de ment que les caça al vol i que ha compatibilitzat el seu tarannà bromista amb la seriositat en la feina esportiva. Un referent. Serà el segon jugador de la secció, rere Borregán, al qual retiraran la samarreta amb l’1, en aquest cas un dorsal al·legòric.