Triple ‘Maracanazo’

El 1950, la selecció de fut­bol de l’Uru­guai va fer plo­rar l’estadi de Mara­canã, ple a ves­sar amb 200.000 espec­ta­dors, en la final del mun­dial en què el Bra­sil va rebre la pata­cada més gran de la seva història espor­tiva. La gesta uru­gua­iana es va bate­jar com a Mara­ca­nazo, terme que s’ha extra­po­lat al llarg del temps per defi­nir els títols asso­lits per equips al camp del con­junt rival. Hi ha alguna vari­ació. Una de les més sona­des i pro­pe­res va ser la der­rota en la final de copa del Madrid al Ber­nabéu con­tra el Depor­tivo quan l’equip blanc va cele­brar els cent anys d’història. En aquest cas, es va crear el terme Cen­te­na­ri­azo, una bar­reja ben tro­bada. El Girona de fut­bol a Tene­rife n’és un altre de ben recent.

El Gene­rali Palau va gua­nyar la lliga euro­pea i l’OK Lliga al Maria Víctor de Palau-solità i Ple­ga­mans el curs pas­sat, ren­di­bi­lit­zant una sim­bi­osi per­fecta amb la seva afició, amb tot un poble que vibra amb les seves juga­do­res de talla inter­na­ci­o­nal. Aquesta tem­po­rada, però, les cir­cumstàncies han estat radi­cal­ment dife­rents i, l’equip d’Ivan Sanz, ha cele­brat els tres títols i el tri­omf en les semi­fi­nals de la lliga fora de casa, amb ambi­ent advers i ser­rant les dents.

Tant la lliga euro­pea com l’OK Lliga, curi­o­sa­ment, les ha obtin­gut a Gijón i con­tra el Tele­ca­ble Gijón, un equip de gran tra­dició i qua­li­tat que llu­eix a les vitri­nes cinc copes d’Europa i tres OK Lliga. Eren els dos millors equips de la com­pe­tició con­ti­nen­tal i es van tro­bar en la final, jugada amb gran ambi­ent a l’Adolfo Suárez d’Ovi­edo (1-2).

Cro­nològica­ment, el Palau va gua­nyar el pri­mer títol de l’exer­cici, la pri­mera super­copa de sem­pre, der­ro­tant l’amfi­trió, el Cer­da­nyola Feníe Energía, a Can Xarau per 0-6. Tot seguit va venir l’èxit euro­peu. En la copa, a Lleida, no va poder fre­nar la inèrcia del Mar­ti­ne­lia Man­lleu, que el va superar en els penals.

En la lliga, el Palau va ser ter­cer en la fase regu­lar i va haver de con­tra­res­tar el fac­tor pista con­tra el Vila-sana, segon i equip reve­lació amb molta qua­li­tat. Es va clas­si­fi­car en el ter­cer par­tit amb un gol d’Aina Flo­renza en el dar­rer segon. En la final, de nou amb el fac­tor pista des­fa­vo­ra­ble, el Palau va tor­nar a demos­trar al pavelló de Mata Jove de Gijón que és el millor equip d’Europa i també el més com­pe­ti­tiu, sense por ni com­ple­xoes davant de les adver­si­tats i amb juga­do­res de caràcter, tant les pseu­do­ve­te­ra­nes –Bus­quets, Laura Vicente i Puig­du­eta– com les més joves que s’hi han emmi­ra­llat: la super­pit­xitxi Flo­renza, Colo­mer, Font­deglòria i ara també Black­man, Juan i Gisela Vicente, que pugen amb l’ADN de sèrie.