Em continua meravellant la capacitat que té el futbol d’engendrar jugadors especials, singulars. Alguns, però, no van més enllà d’algunes llambregades genials o d’una o un parell de temporades de domini. Després hi ha els jugadors únics, capaços de fer una carrera sencera deixant una petjada inesborrable. Els podem buscar a prop i recents, com ara Iniesta. O més lluny, posem per cas Zidane. O alguns que floreixen en àmbits futbolísticament hostils, com Roberto Baggio. I després hi ha els incomparables irrepetibles. Ja ho sabem, el podi dels millors: Pelé, Cruyff, Maradona i Messi. La irrupció de Lamine Yamal és una meravella que el futbol encara no ens havia mostrat. És l’impacte més bèstia des de Messi, i encara més precoç que l’astre argentí. Ningú abans havia mostrat tantes coses diferencials en tan poc temps com ja ha fet el noi de Rocafonda. No cal etiquetar en termes històrics un noi de 17 anys, però tampoc s’han de minimitzar les fonamentades expectatives que està generant. No és només el que fa quan surt al camp de futbol, és la personalitat que mostra mentre creix la seva dimensió futbolística.

En el punt en què a moltes estrelles emergents se’ls ha menjat la pressió, ell la desafia, per superar reptes que li fan pujar graons en l’escala de la credibilitat. Serenament, tranquil·lament. Com si tot plegat fos només un joc. I no ho és, ja ho sabem. Però a Lamine Yamal, si li diuen que es juga la Pilota d’Or en l’enfrontament directe amb Ousmane Dembélé, ell admet: “Si voleu que ens ho juguem dijous, doncs ens ho juguem dijous.” I ja va respondre al camp. Si algú es pregunta si estarà a l’altura en els partits importants, no només s’ho agafa com un estímul, sinó que es carrega l’equip a l’esquena per sortir de les dificultats i arribar a l’èxit, individual i col·lectiu. Fins i tot els més prudents i els que saben de la volubilitat del futbol i que l’elogi sol debilitar ja no defugen l’elogi a Lamine Yamal.

I tota aquesta sana ambició que té és fruit de la il·limitada confiança que ell mateix té en la seva capacitat. El que ell ja sap és el que està veient ara el món del futbol. Tots anem a remolc d’ell. Em va causar molt impacte un vídeo a les xarxes amb una desena de jugadors de l’Inter de Milà responent quin havia estat el jugador de la temporada més imparable; tots deien: “Lamine Yamal”. O la declaració de Didier Deschamps després de l’Espanya-França de dijous: “Ningú aquesta temporada ha trobat la manera d’aturar Lamine Yamal.” Efectivament, amb la pilota als peus és impredictible, amb una agilitat gairebé líquida per escolar-se entre els rivals. I mentre amaga, accelera, frena, canvia de sentit i torna a driblar i s’escapa de tres defenses, té la capacitat de radiografiar tot l’entorn per decidir si el que farà serà xutar, passar curt o centrar llarg o tornar a començar. O sigui, triar la millor solució. Això, ho hem de tornar a recordar, amb 17 anys. La seva comprensió genèrica del joc i la lectura concreta del partit semblen sobrenaturals tractant-se d’un menor d’edat. Amb el que suposen totes dues coses en la formació personal i futbolística, en el seu trajecte de perdre la por en una plaça de Mataró a la millor acadèmia del món del futbol que és la Masia, el futbol té una joia única. I la Pilota d’Or, la hi donin o no, no canviarà res del que ja és.

A hores d’ara ja és més que un jugador especial, singular. També sembla per sobre dels únics, perquè ja és incomparable. Serà irrepetible si, amb el temps, es pot mesurar amb el llistó de Messi. O sigui, amb gols, constància, continuïtat i, sí, els títols més grans. Ja ho veurem. De moment, l’ara és de Lamine Yamal. I ho diu tothom, fins i tot Cristiano.

I un últim apunt. Que, de tot l’univers, el nou geni del planeta Futbol hagi tornat a caure al Barça pot semblar sobrenatural. O potser no...