Diferents generacions de jugadors catalans han donat a les seleccions espanyoles d’hoquei sobre patins 17 títols mundials i 18 títols europeus, però no ho van poder fer en l’única ocasió en què aquest esport va tenir el seu lloc en uns Jocs Olímpics. Encara que no fos un esport oficial sinó d’exhibició, l’hoquei sobre patins va tenir la seva primera i última oportunitat als Jocs de Barcelona. El 7 d’agost del 1992, al Palau Blaugrana de Barcelona, la selecció espanyola i l’argentina van jugar la final olímpica, que va guanyar el combinat argentí en la pròrroga per 6-8 després que el temps reglamentari acabés 5-5.

Aquella final va ser la culminació d’un torneig que van disputar 12 equips en tres seus (Vic, Sant Sadurní d’Anoia i Reus), abans d’arribar a la final del Palau Blaugrana. L’equip espanyol, amb vuit jugadors catalans (Carles Folguera, Ramon Canalda, Joan Carles, Joan Ayats, Toni Rovira, Ferran Pujalte, Josep Benito i Santi Carda), un gallec (Alejandro Avecilla) i un asturià (Ramón Peralta) i que va ser dirigit per Carles Trullols, va guanyar els cinc partits que va jugar a Sant Sadurní en la primera fase, quatre dels cinc –un empat– en la fase semifinal i només en va perdre un, la final.

Aquell torneig olímpic va omplir d’il·lusió el món de l’hoquei sobre patins. Una il·lusió que quedaria en no res perquè el seu esport va quedar fora dels Jocs d’Atlanta del 1996 –van desaparèixer els esports d’exhibició– i mai més ha tingut l’oportunitat de ser olímpic.

L’hoquei sobre patins va ser olímpic a Barcelona perquè es tractava d’un esport fortament arrelat a Catalunya i perquè Samaranch, un home d’hoquei en els seus inicis en l’esport, era el president del COI. En aquella època existien els esports d’exhibició i per aquesta via l’organització dels Jocs va poder fer entrar l’hoquei sobre patins, com la pilota basca i el taekwondo. A Barcelona 92 es va reviure amb l’hoquei sobre patins el que va passar el 1955 amb els Jocs Mediterranis que també es van fer a Barcelona. L’hoquei va entrar al programa –Itàlia va guanyar l’or contra Espanya– però no hi va tornar mai més.

L’octubre del 1987, un any després de la designació de Barcelona com a seu olímpica, en un acte d’homenatge que li va fer el món de l’hoquei sobre patins, Samaranch ho va deixar molt clar: “Tenia dos deutes pendents. Un amb Barcelona i l’esport espanyol, que considero que ja he pagat amb l’organització a la ciutat comtal dels Jocs Olímpics de Barcelona del 1992. Em queda pendent que l’hoquei sobre patins, que ja serà esport d’exhibició a Barcelona 92, aconsegueixi l’admissió definitiva en el programa olímpic, i espero poder pagar aquest deute.” Hi havia una condició, però: “Cal que la federació internacional (FIRS) presenti al COI, per a la seva qualificació, un únic esport. Més endavant ja es treballaria perquè les curses sobre patins i el patinatge artístic fossin també olímpics.”

Els precedents, però, no permetien refiar-se gaire del que faria la FIRS. Quan va demanar que l’hoquei sobre patins fos esport d’exhibició a Barcelona, la federació internacional va presentar un butlletí en què es dedicava més espai a les curses i el patinatge que a l’hoquei, quan el que es demanava era el reconeixement de l’hoquei sobre patins. La FIRS va presentar un projecte perquè l’hoquei fos olímpic a Atlanta, però no se’n va sortir. Ni l’elecció d’Isidre Oliveras de la Riva, el 1990, com a president de la FIRS va servir de gaire res per al futur olímpic de l’hoquei. El 1994, la copa de les Nacions de Montreux, un dels tornejos històrics de l’hoquei sobre patins, es va incloure en els actes del centenari de la creació del COI i Oliveras de la Riva encara tenia esperances: “Hem presentat la nostra candidatura i compleix tots els requisits. Ja no ens poden dir que no tenim prou federacions afiliades i que no estem als cinc continents. L’únic que ens poden dir és que no perquè no hi cabeu.” El COI va dir no a l’hoquei sobre patins. L’any 1990, el COI havia adoptat un criteri sobre l’admissió dels esports. Per aspirar a ser olímpic, un esport s’havia de practicar en 75 països de quatre continents en homes i en 40 països de tres continents en dones.

L’any passat, als Jocs de Tòquio, l’skateboarding va ser olímpic. És una de les 12 disciplines que formen part de la World Skate, el nom que l’antiga FIRS va adoptar el 2017 en una mena de refundació i modernització de la federació fundada el 1924. Els esports de les rodes petites havien entrat finalment als Jocs, però al mateix temps es tancava (definitivament?) la porta a l’hoquei sobre patins, que 29 anys abans havia viscut a Vic, Sant Sadurní d’Anoia, Reus i Barcelona el somni d’unes nits d’estiu.