Flor d’uns Jocs d’estiu

Dife­rents gene­ra­ci­ons de juga­dors cata­lans han donat a les selec­ci­ons espa­nyo­les d’hoquei sobre patins 17 títols mun­di­als i 18 títols euro­peus, però no ho van poder fer en l’única ocasió en què aquest esport va tenir el seu lloc en uns Jocs Olímpics. Encara que no fos un esport ofi­cial sinó d’exhi­bició, l’hoquei sobre patins va tenir la seva pri­mera i última opor­tu­ni­tat als Jocs de Bar­ce­lona. El 7 d’agost del 1992, al Palau Blau­grana de Bar­ce­lona, la selecció espa­nyola i l’argen­tina van jugar la final olímpica, que va gua­nyar el com­bi­nat argentí en la pròrroga per 6-8 després que el temps regla­men­tari acabés 5-5.

Aque­lla final va ser la cul­mi­nació d’un tor­neig que van dis­pu­tar 12 equips en tres seus (Vic, Sant Sadurní d’Anoia i Reus), abans d’arri­bar a la final del Palau Blau­grana. L’equip espa­nyol, amb vuit juga­dors cata­lans (Car­les Fol­guera, Ramon Canalda, Joan Car­les, Joan Ayats, Toni Rovira, Fer­ran Pujalte, Josep Benito i Santi Carda), un gallec (Ale­jan­dro Ave­ci­lla) i un asturià (Ramón Peralta) i que va ser diri­git per Car­les Tru­llols, va gua­nyar els cinc par­tits que va jugar a Sant Sadurní en la pri­mera fase, qua­tre dels cinc –un empat– en la fase semi­fi­nal i només en va per­dre un, la final.

Aquell tor­neig olímpic va omplir d’il·lusió el món de l’hoquei sobre patins. Una il·lusió que que­da­ria en no res perquè el seu esport va que­dar fora dels Jocs d’Atlanta del 1996 –van des­a­parèixer els esports d’exhi­bició– i mai més ha tin­gut l’opor­tu­ni­tat de ser olímpic.

L’hoquei sobre patins va ser olímpic a Bar­ce­lona perquè es trac­tava d’un esport for­ta­ment arre­lat a Cata­lu­nya i perquè Sama­ranch, un home d’hoquei en els seus ini­cis en l’esport, era el pre­si­dent del COI. En aque­lla època exis­tien els esports d’exhi­bició i per aquesta via l’orga­nit­zació dels Jocs va poder fer entrar l’hoquei sobre patins, com la pilota basca i el taekwondo. A Bar­ce­lona 92 es va reviure amb l’hoquei sobre patins el que va pas­sar el 1955 amb els Jocs Medi­ter­ra­nis que també es van fer a Bar­ce­lona. L’hoquei va entrar al pro­grama –Itàlia va gua­nyar l’or con­tra Espa­nya– però no hi va tor­nar mai més.

L’octu­bre del 1987, un any després de la desig­nació de Bar­ce­lona com a seu olímpica, en un acte d’home­natge que li va fer el món de l’hoquei sobre patins, Sama­ranch ho va dei­xar molt clar: “Tenia dos deu­tes pen­dents. Un amb Bar­ce­lona i l’esport espa­nyol, que con­si­dero que ja he pagat amb l’orga­nit­zació a la ciu­tat com­tal dels Jocs Olímpics de Bar­ce­lona del 1992. Em queda pen­dent que l’hoquei sobre patins, que ja serà esport d’exhi­bició a Bar­ce­lona 92, acon­se­gueixi l’admissió defi­ni­tiva en el pro­grama olímpic, i espero poder pagar aquest deute.” Hi havia una con­dició, però: “Cal que la fede­ració inter­na­ci­o­nal (FIRS) pre­senti al COI, per a la seva qua­li­fi­cació, un únic esport. Més enda­vant ja es tre­ba­lla­ria perquè les cur­ses sobre patins i el pati­natge artístic fos­sin també olímpics.”

Els pre­ce­dents, però, no per­me­tien refiar-se gaire del que faria la FIRS. Quan va dema­nar que l’hoquei sobre patins fos esport d’exhi­bició a Bar­ce­lona, la fede­ració inter­na­ci­o­nal va pre­sen­tar un but­lletí en què es dedi­cava més espai a les cur­ses i el pati­natge que a l’hoquei, quan el que es dema­nava era el reco­nei­xe­ment de l’hoquei sobre patins. La FIRS va pre­sen­tar un pro­jecte perquè l’hoquei fos olímpic a Atlanta, però no se’n va sor­tir. Ni l’elecció d’Isi­dre Oli­ve­ras de la Riva, el 1990, com a pre­si­dent de la FIRS va ser­vir de gaire res per al futur olímpic de l’hoquei. El 1994, la copa de les Naci­ons de Mon­treux, un dels tor­ne­jos històrics de l’hoquei sobre patins, es va incloure en els actes del cen­te­nari de la cre­ació del COI i Oli­ve­ras de la Riva encara tenia espe­ran­ces: “Hem pre­sen­tat la nos­tra can­di­da­tura i com­pleix tots els requi­sits. Ja no ens poden dir que no tenim prou fede­ra­ci­ons afi­li­a­des i que no estem als cinc con­ti­nents. L’únic que ens poden dir és que no perquè no hi cabeu.” El COI va dir no a l’hoquei sobre patins. L’any 1990, el COI havia adop­tat un cri­teri sobre l’admissió dels esports. Per aspi­rar a ser olímpic, un esport s’havia de prac­ti­car en 75 països de qua­tre con­ti­nents en homes i en 40 països de tres con­ti­nents en dones.

L’any pas­sat, als Jocs de Tòquio, l’ska­te­bo­ar­ding va ser olímpic. És una de les 12 dis­ci­pli­nes que for­men part de la World Skate, el nom que l’antiga FIRS va adop­tar el 2017 en una mena de refun­dació i moder­nit­zació de la fede­ració fun­dada el 1924. Els esports de les rodes peti­tes havien entrat final­ment als Jocs, però al mateix temps es tan­cava (defi­ni­ti­va­ment?) la porta a l’hoquei sobre patins, que 29 anys abans havia vis­cut a Vic, Sant Sadurní d’Anoia, Reus i Bar­ce­lona el somni d’unes nits d’estiu.