Més hoquei

30 ANYS DELS JOCS DE BARCELONA

7 D’AGOST. LA PRIMERA I ÚNICA FINAL OLÍMPICA SOBRE PATINS

Flor d’uns Jocs d’estiu

La celebració dels Jocs a Barcelona va donar a l’hoquei sobre patins l’oportunitat d’entrar als Jocs, encara que no fos per la porta principal

Ni la llarga presidència de Samaranch –un home d’hoquei– al COI va propiciar l’entrada al programa olímpic, ara quasi impossible des que es va acceptar un esport de rodes, l’‘skateboarding’

Samaranch: “Tenia dos deutes pendents. Un amb Barcelona i l’esport espanyol, que considero pagat. Falta l’hoquei”

Dife­rents gene­ra­ci­ons de juga­dors cata­lans han donat a les selec­ci­ons espa­nyo­les d’hoquei sobre patins 17 títols mun­di­als i 18 títols euro­peus, però no ho van poder fer en l’única ocasió en què aquest esport va tenir el seu lloc en uns Jocs Olímpics. Encara que no fos un esport ofi­cial sinó d’exhi­bició, l’hoquei sobre patins va tenir la seva pri­mera i última opor­tu­ni­tat als Jocs de Bar­ce­lona. El 7 d’agost del 1992, al Palau Blau­grana de Bar­ce­lona, la selecció espa­nyola i l’argen­tina van jugar la final olímpica, que va gua­nyar el com­bi­nat argentí en la pròrroga per 6-8 després que el temps regla­men­tari acabés 5-5.

Aque­lla final va ser la cul­mi­nació d’un tor­neig que van dis­pu­tar 12 equips en tres seus (Vic, Sant Sadurní d’Anoia i Reus), abans d’arri­bar a la final del Palau Blau­grana. L’equip espa­nyol, amb vuit juga­dors cata­lans (Car­les Fol­guera, Ramon Canalda, Joan Car­les, Joan Ayats, Toni Rovira, Fer­ran Pujalte, Josep Benito i Santi Carda), un gallec (Ale­jan­dro Ave­ci­lla) i un asturià (Ramón Peralta) i que va ser diri­git per Car­les Tru­llols, va gua­nyar els cinc par­tits que va jugar a Sant Sadurní en la pri­mera fase, qua­tre dels cinc –un empat– en la fase semi­fi­nal i només en va per­dre un, la final.

Aquell tor­neig olímpic va omplir d’il·lusió el món de l’hoquei sobre patins. Una il·lusió que que­da­ria en no res perquè el seu esport va que­dar fora dels Jocs d’Atlanta del 1996 –van des­a­parèixer els esports d’exhi­bició– i mai més ha tin­gut l’opor­tu­ni­tat de ser olímpic.

L’hoquei sobre patins va ser olímpic a Bar­ce­lona perquè es trac­tava d’un esport for­ta­ment arre­lat a Cata­lu­nya i perquè Sama­ranch, un home d’hoquei en els seus ini­cis en l’esport, era el pre­si­dent del COI. En aque­lla època exis­tien els esports d’exhi­bició i per aquesta via l’orga­nit­zació dels Jocs va poder fer entrar l’hoquei sobre patins, com la pilota basca i el taekwondo. A Bar­ce­lona 92 es va reviure amb l’hoquei sobre patins el que va pas­sar el 1955 amb els Jocs Medi­ter­ra­nis que també es van fer a Bar­ce­lona. L’hoquei va entrar al pro­grama –Itàlia va gua­nyar l’or con­tra Espa­nya– però no hi va tor­nar mai més.

L’octu­bre del 1987, un any després de la desig­nació de Bar­ce­lona com a seu olímpica, en un acte d’home­natge que li va fer el món de l’hoquei sobre patins, Sama­ranch ho va dei­xar molt clar: “Tenia dos deu­tes pen­dents. Un amb Bar­ce­lona i l’esport espa­nyol, que con­si­dero que ja he pagat amb l’orga­nit­zació a la ciu­tat com­tal dels Jocs Olímpics de Bar­ce­lona del 1992. Em queda pen­dent que l’hoquei sobre patins, que ja serà esport d’exhi­bició a Bar­ce­lona 92, acon­se­gueixi l’admissió defi­ni­tiva en el pro­grama olímpic, i espero poder pagar aquest deute.” Hi havia una con­dició, però: “Cal que la fede­ració inter­na­ci­o­nal (FIRS) pre­senti al COI, per a la seva qua­li­fi­cació, un únic esport. Més enda­vant ja es tre­ba­lla­ria perquè les cur­ses sobre patins i el pati­natge artístic fos­sin també olímpics.”

Els pre­ce­dents, però, no per­me­tien refiar-se gaire del que faria la FIRS. Quan va dema­nar que l’hoquei sobre patins fos esport d’exhi­bició a Bar­ce­lona, la fede­ració inter­na­ci­o­nal va pre­sen­tar un but­lletí en què es dedi­cava més espai a les cur­ses i el pati­natge que a l’hoquei, quan el que es dema­nava era el reco­nei­xe­ment de l’hoquei sobre patins. La FIRS va pre­sen­tar un pro­jecte perquè l’hoquei fos olímpic a Atlanta, però no se’n va sor­tir. Ni l’elecció d’Isi­dre Oli­ve­ras de la Riva, el 1990, com a pre­si­dent de la FIRS va ser­vir de gaire res per al futur olímpic de l’hoquei. El 1994, la copa de les Naci­ons de Mon­treux, un dels tor­ne­jos històrics de l’hoquei sobre patins, es va incloure en els actes del cen­te­nari de la cre­ació del COI i Oli­ve­ras de la Riva encara tenia espe­ran­ces: “Hem pre­sen­tat la nos­tra can­di­da­tura i com­pleix tots els requi­sits. Ja no ens poden dir que no tenim prou fede­ra­ci­ons afi­li­a­des i que no estem als cinc con­ti­nents. L’únic que ens poden dir és que no perquè no hi cabeu.” El COI va dir no a l’hoquei sobre patins. L’any 1990, el COI havia adop­tat un cri­teri sobre l’admissió dels esports. Per aspi­rar a ser olímpic, un esport s’havia de prac­ti­car en 75 països de qua­tre con­ti­nents en homes i en 40 països de tres con­ti­nents en dones.

L’any pas­sat, als Jocs de Tòquio, l’ska­te­bo­ar­ding va ser olímpic. És una de les 12 dis­ci­pli­nes que for­men part de la World Skate, el nom que l’antiga FIRS va adop­tar el 2017 en una mena de refun­dació i moder­nit­zació de la fede­ració fun­dada el 1924. Els esports de les rodes peti­tes havien entrat final­ment als Jocs, però al mateix temps es tan­cava (defi­ni­ti­va­ment?) la porta a l’hoquei sobre patins, que 29 anys abans havia vis­cut a Vic, Sant Sadurní d’Anoia, Reus i Bar­ce­lona el somni d’unes nits d’estiu.

1926
Europeu masculí
1936
Mundial masculí
1991
Europeu femení
1992
Jocs Olímpics masculins
1992
Europeu femení
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)