M’he anat trobant obstacles durant la vida que he hagut d’anar superant i adaptant-me. A mi m’agrada molt l’esport, i quan era petit sempre veia els meus amics jugar, i jo no podia fer-ho. A la meva època, l’esport adaptat que jo coneixia en aquell moment era per a persones amb força motriu de cintura cap amunt. Jo, al no tenir força als braços, no podia practicar, per exemple, el bàsquet. Te’n quedes amb les ganes perquè és d’aquelles coses que t’agradaria haver fet però no podia.

Sí, als estius al meu poble a Canet de Mar es feia un torneig molt important en aquella època i amb la meva colla d’amics muntàvem un equip. Feia d’ajudant d’entrenador fins que els dos últims anys que es va celebrar aquest campionat vaig ser l’entrenador dels meus companys. És el màxim que he arribat a fer en el món del futbol. Va ser una experiència divertida i rèiem molt.

Hi va haver una època de la meva vida que em vaig proposar fer coses diferents. Estava cansat de certes coses i vaig decidir buscar nous reptes. Em vaig preguntar per què no hi havia cap esport que pogués practicar. Aleshores, em va aparèixer l’hoquei en cadira de rodes elèctrica. Vaig investigar i vaig veure que a Catalunya hi havia tres equips. Els vaig escriure i un d’ells em va contestar. Al cap d’un dia vaig anar a veure un entrenament i ja em van posar un estic als peus fins a dia d’avui.

La veritat és que no, perquè no trobava res que s’adaptés a les meves necessitats. No es promocionaven aquests esports i no se’n sentia a parlar. Fa més de vint anys que es practica l’hoquei en cadira de rodes elèctrica. Si ho hagués sabut abans m’hi hauria tirat de cap.

Sobretot per la competició. La sensació d’adrenalina que t’entra al cos en un partit és el que realment buscava. A part d’això, poder-me entrenar cada setmana, tenir entrenadors que t’ensenyen tàctiques, moviments... Tot el món que veia des de fora, poder-ho viure ara des de dins és una sensació molt diferent. Practicar un esport t’ajuda a créixer com a persona, a prendre decisions i a aprendre valors com la companyonia. O tots anem a l’una o una persona sola és incapaç de guanyar. Són coses que t’ajuden en el teu dia a dia i l’esport conté tots aquests valors.

Per a nosaltres és un orgull. Des que jo hi soc, no havia guanyat res. D’això a guanyar-ho tot t’omple de satisfacció. El mèrit és de tots i de tota la feina que hem anat fent al llarg dels anys.

L’any passat ens vam proposar fer partits d’exhibició perquè si té un dèficit l’hoquei en cadira de rodes és la falta de visibilitat. La temporada passada vam creure que era important anar als llocs. Vam anar al Patí Vilafranca, el Voltregà i el Palau Blaugrana. Això ens permet fer arribar el missatge que aquest esport existeix. A Catalunya i a l’Estat espanyol encara no està gaire estès, però països com Itàlia, Alemanya, Bèlgica i Suïssa tenen una lliga professional. Les institucions ens haurien de donar un cop de mà, per exemple, publicitant-nos. Ja no demanem diners, només visibilitat perquè es creïn més clubs.

Se celebra per Setmana Santa i hi convidem equips d’altres lligues europees. La pandèmia ens ho va fer aturar, però el volem recuperar perquè representa l’objectiu principal del club: fer arribar aquest esport arreu.

L’objectiu principal és millorar la visibilitat d’aquest esport. No ens serveix ser només tres o quatre equips, en volem molts més. El repte per a tots ha de ser arribar als nivells d’Itàlia, que és crear com a mínim una lliga estatal on puguem competir tots. Hi ha persones en cadira elèctrica que no poden practicar qualsevol esport físic, però aquest sí que poden.