No gaire cosa. Vam marcar el Ricard Torres i jo. No recordo com va ser el meu gol i va ser un partit poc vistós i tàctic, però l’important era guanyar.

A la selecció va passar moltes vegades. Al Barça, no. Érem un equip de vuit. Recordo que molts anys hi va ser el Joan Brasal, que era molt més gran que nosaltres i quan sortia ho feia molt bé i ens ensenyava moltes coses.

El Josep Lorente tenia molt clar que aguantar 50 minuts era complicat. Els quatre titulars jugaven més, però els de la banqueta també sortien sovint.

Era molt més lent i ara és molt més físic. Com passa gairebé en tots els esports, en què el físic s’imposa sobre la tècnica. Els jugadors d’ara s’entrenen molt més i estan molt més forts.

No sé la que hi ha ara, tampoc no ho segueixo gaire, però hi havia menys difusió mediàtica i passaven coses que ara no poden passar i ningú no se n’assabentava. Segons a quins camps anaves, ningú no veia res. Hi havia el periodista del poble i res més.

Sí, perquè, comparativament amb les altres seccions del Barça, en aquella època gairebé només guanyava títols l’hoquei sobre patins i a la gent del Barça sempre li ha agradat molt guanyar. Els diaris venien més perquè eren victòries i no derrotes.

Van ser les circumstàncies d’estar en un equip que guanyava molts títols.

Era davanter i em dedicava a fer gols. Teníem una funció i respectàvem molt el rol de cadascú. En l’època més gloriosa, els cinc jugadors titulars érem de Barcelona i tots veníem de les escoles de Barcelona. La compenetració era molt gran. Jo era un jugador esquerrà i en aquella època estava molt definit on jugaves. Ara tothom roda més i no se sap ben bé qui és davanter i qui és defensa. El Ricard i jo al davant ens dedicàvem a fer tants gols com podíem.

Sí. Tenia 19 anys i vaig decidir marxar al Reus per tenir minuts. Al cap de dues temporades, Lorente va fer una mica de revolució en el Barça i em va repescar amb la promesa de tenir minuts i vaig tornar perquè soc de Barcelona. Quan vaig estar al Reus vam fer bons campionats, però no vam guanyar i el Barça tampoc. Va ser una etapa d’èxits del Voltregà. Quan vaig tornar, havia millorat, vam coincidir amb el Vilapuig i el Torres i vam començar a guanyar títols. I això al Reus hi havia gent que no li va agradar.