Cap persona estaria jugant a la meva edat si no ho disfrutés i s’ho passés molt bé. La temporada és molt llarga i hi ha molts entrenaments. I, vulguis o no, a l’hivern fa una mica de mandra anar a entrenar-se tres cops per setmana al vespre. Això passa a tothom. Però quan arribes allà també et diverteixes.

Si ho veus com una obligació, sí. Però nosaltres no ho veiem com una obligació. L’hoquei te’l prens com un extra i tens assumit que el cap de setmana et toca jugar i ja no et planteges res més. I si no juguéssim a hoquei, què faríem tots els caps de setmana lliures?

Entre algun jugador i jo hi ha 30 anys de diferència. Amb la majoria, 25 anys, si fa no fa. Però quan entres als vestidors, això s’oblida. Mai m’he trobat desplaçat ni crec que ells s’hi hagin sentit. El tracte ha estat de company a company. Parlem d’hoquei i també d’altres temes en els quals jo estic una mica desfasat, això sí. De vegades es riuen de mi quan els comento coses d’altres èpoques i no saben ni de què els parlo. És divertit i, sobretot, molt respectuós.

No ho entenen i ja no saben ni què és un fix ni aquelles marques de mòbil que hi havia abans al principi. Les generacions canvien i unes tenen unes qualitats i nosaltres en teníem unes altres. Tot s’ha de respectar.

Tal com estic ara, que en tinc 48 i que acabaré la temporada gairebé amb 49, m’agradaria retirar-me als 50. Més que res pel tema de plegar amb un número rodó. 48 ja són molts anys, però seria xulo que es recordés que un jugador veterà es va retirar amb 50 anys.

Sí, hauria de fer la meva 35a temporada. Tot depèn del club, del meu físic, de la família… Quan em proposen si vull seguir un any més, sempre els dic que si consideren que he de fer un pas al costat perquè ha d’arribar un nano, jo ho entenc. El que no fas per físic perquè ja has perdut aquella velocitat, ho compenses amb experiència. Abans saltava i corria i ara penso que allò era una ximpleria. Ara arriba la pilota i només traient la mà o posant-hi el pit la pots aturar, no cal fer més. Vinc d’una època en què et xutaven i saltaves com una bèstia i feies la gran aturada.

Hi ha un excompany del Girona que sempre fa broma dient que quan em retiri i em facin l’homenatge, podran venir els meus excompanys amb els quals vaig començar, els que encara estiguin vius.

Jo diria que són diferents. Nosaltres érem d’una manera que en tot tiràvem pel dret. No sé si la paraula seria sacrificats, abans era tot molt diferent. Potser ara són una mica més intel·ligents, més vius.

Abans era molt més físic, amb molta força en defensa. Xocaven dos i s’aixecaven i no passava res. Ara ja no s’hi va tant, al xoc. Però els jugadors d’ara són molt hàbils. Abans hi havia algun jugador determinant molt tècnic i ara n’hi ha molts. Te l’aixequen, te la piquen, te l’arrosseguen, se la passen per sota les cames... Ara hi ha menys defenses guerreros, com jo dic. I això ho veig com un pas endavant.

Correcte. Tot i que ell era un jugador també tècnic i molt intel·ligent a la pista. He jugat al seu equip i quan ell et deia “Tranquil, que aquell rival no et rematarà”, no rematava.

Que un equip com el Girona, que va tercer per la cua, sigui el tercer equip menys golejat és un privilegi. Quant et marquen pocs gols es parla només del porter, però tot és un engranatge. El porter atura, però, sobretot, és una feina de tot l’equip. Tenim jugadors molt vàlids defensivament i molt sacrificats. Àlex Grau i Moi Aguirre, al darrere, són autentiques bèsties.

He tingut referents. Santi Carda, per exemple. Era un líder a la pista que demanava la pilota quan l’equip més ho necessitava i t’estaven matant. Però també fora de la pista, quan hi havia algun problema entre companys. Ell, quan acabava el partit o l’entrenament, els cridava i els duia a fer un cafè per arreglar el problema. Se li va fer un gran homenatge. Un líder no es fa. És una cosa que es porta a dins.

Un jugador que em costa molt és el Marc Julià, del Reus. Si surto, em fas en ganxo; si no surto, em xutes… Al cantó invers, no en tinc cap d’especial. Ara m’avisen que un nano té un bon xut i no els conec tots, encara que tenim scouting i ens n’informen. Abans no teníem sessions de vídeo, però jo els coneixia tots.

El vídeo és una ajuda, però he tingut entrenadors que n’han fet de més d’una hora i això no funciona. No dic que ho faci el Ramon Benito, perquè no ho fa. El jugador que vol ja va a YouTube i hi pot veure els partits.

Va ser molt sonada. Vam guanyar per 8-1 contra el Barça en la semifinal, que tenia un gran equip, i per 1-8 en la final, contra el Vercelli, que ja donava per fet que jugant a casa, i de fet ho tenia tot a favor, la guanyaria. Nosaltres hi arribàvem després d’una gran derrota crec que en la copa. També va ser molt gran la que vam guanyar amb l’Igualada al Palau quan es feia anada i tornada i vam llançar molts penals, una brutalitat. Carles Folguera era el porter del Barça. Era un diumenge al migdia.

Arribar al Girona va ser una mica de sort. Vaig plegar del Blanes a mitja temporada i necessitava entrenar-me i un club que em deixés entrenar-me per poder buscar un altre club per jugar l’any següent.

Sí, ja tenia algunes coses emparaulades. Va ser llavors quan el Fran, que era jugador, i el Sergio, que era el tècnic, em van dir si volia anar a entrenar-me al Girona i al final em van proposar quedar-m’hi. Vaig pensar que ja ho havia fet tot i el projecte a Nacional Catalana em va seduir. També hi havia jugadors experimentats com Raül Pelicano i Marc Gómez i vaig acceptar la proposta. La idea era fer pujar el Girona a l’OK Lliga en dos anys i, després, plegar. Retirant-me, retirant-me, ja han passat gairebé deu anys. En tots els clubs on he jugat he estat molt bé, però si n’he de dir un és el Girona, que me l’estimo molt. Després hi va entrar un grup de gent que va agafar el club i que encara el porta, amb el president Marc Avellaneda, Marta Ciurana, Maite Cabarrocas, Núria Fiol i Pere Vilar, que han estat molt importants. El Girona estava tocat i necessitava un canvi.

Els jugadors han anat evolucionant cada any. També hi ha hagut canvis de normes i el debat sobre si fer les porteries més grans. Els que més hem evolucionat som els porters, perquè sempre ens han anat posant traves.

L’hoquei sobre patins no ha de perdre la seva essència. Hi ha moltes normatives que no serveixen per a res. Això que el porter no es pugui avançar fins que el xutador toqui la bola en els penals i les directes complica la vida als àrbitres. La gent vol veure gols i hem de buscar coses simples, i fer la porteria més gran ho és. Això provocarà que les defenses s’obrin més perquè no podran tancar-se al darrere. Van treure això dels peus, si tocava la pilota al patí era penal. Què havien de fer, els jugadors, saltar?

Ja havia jugat a la selecció espanyola diversos anys i vaig creure que hi havia una oportunitat d’oficialitzar la selecció catalana i li volia donar suport. I la millor manera de fer-ho era jugar-hi. Vaig disputar tornejos, amistosos... No vaig poder anar al mundial B Macau.

Estava seleccionat per la federació catalana per jugar el mundial B. Hi anàvem amb una mà al davant i l’altra al darrere, perquè tot plegat era un tema polític. Els altres partits de lliga es van ajornar, però vaig tenir la mala sort que ens tocava jugar contra l’Alcoi i no va voler. El motiu era evident. No podia ajornar un partit perquè un jugador del Lloret se n’anés a jugar una competició oficial amb la selecció catalana. El club, i això ho agrairé tota la vida a la gent de Lloret, em va donar permís. A Macau era clar que Catalunya guanyaria, perquè el nivell de la resta de seleccions era molt més baix, i vaig decidir quedar-me a jugar amb el Lloret un partit de l’OK Lliga contra un rival directe.

Va ser espectacular. Certament, amb la selecció catalana s’han fet coses molt xules. Recordo un partit de Nadal al Palau Blaugrana contra l’Argentina. En un d’aquells partits el Palau era ple a vessar i és l’única vegada que ho he viscut com a jugador. Sempre ho recordaré.

Molts. Gràcies a Déu me n’han fet molts, perquè fa molts anys que jugo. Sempre hi ha algun xut que no saps com entra.

Sí, un a Reus quan jugava amb el Blanes. Perdíem 2-1, vaig anar a rematar i Formatjé me la va passar. Em va tocar al patí, la vaig arrossegar i va entrar. Però me’l van anul·lar per haver-la tocat amb el patí. A mi m’agradava anar endavant. Ara perquè es pot substituir el porter per un jugador, però abans no es podia i m’hi llançava. Em posava davant del porter de l’altre equip i el tapava.

Sí, hi estic acostumat. El que em feia por era que, per inèrcia, volgués aturar-la. He marcat en algun amistós, però fer un gol era un premi a la meva carrera. A l’àrbitre que me’l va anul·lar ja li vaig dir que me’l donés per bo, que el toc al patí era involuntari. Va entrar per tot l’escaire.

He plorat en derrotes que m’han fet molt mal. He tingut molta ràbia en situacions que he cregut injustes, però també he tingut la sort de ser molt feliç jugant. Quan guanyes un títol, la felicitat és immensa. Gairebé no es pot descriure si no ho has viscut. És la recompensa a la feina de tota la temporada. I més si és un curs en què t’ha tocat patir. També podria dir que la tensió de jugar un play-out per salvar-se –que m’ha tocat viure per desgràcia els dos últims cursos amb el Garatge Plana Girona– és superior. I l’alegria també és més gran que amb un títol. A una final, hi arribes eliminant equips i content. La final és la cirera i la pots perdre, però no passa res més. En un play-out són dos o tres partits i hi vas a patir. He tingut la sort, i espero continuar així, de no haver viscut mai un descens en una temporada sencera en cap dels equips que he jugat.