“A tot arreu he estat bé, però el Girona me l’estimo molt”

Cap per­sona esta­ria jugant a la meva edat si no ho dis­frutés i s’ho passés molt bé. La tem­po­rada és molt llarga i hi ha molts entre­na­ments. I, vul­guis o no, a l’hivern fa una mica de man­dra anar a entre­nar-se tres cops per set­mana al ves­pre. Això passa a tot­hom. Però quan arri­bes allà també et diver­tei­xes.

Si ho veus com una obli­gació, sí. Però nosal­tres no ho veiem com una obli­gació. L’hoquei te’l prens com un extra i tens assu­mit que el cap de set­mana et toca jugar i ja no et plan­te­ges res més. I si no juguéssim a hoquei, què faríem tots els caps de set­mana lliu­res?

Entre algun juga­dor i jo hi ha 30 anys de diferència. Amb la majo­ria, 25 anys, si fa no fa. Però quan entres als ves­ti­dors, això s’oblida. Mai m’he tro­bat des­plaçat ni crec que ells s’hi hagin sen­tit. El tracte ha estat de com­pany a com­pany. Par­lem d’hoquei i també d’altres temes en els quals jo estic una mica des­fa­sat, això sí. De vega­des es riuen de mi quan els comento coses d’altres èpoques i no saben ni de què els parlo. És diver­tit i, sobre­tot, molt res­pectuós.

No ho ente­nen i ja no saben ni què és un fix ni aque­lles mar­ques de mòbil que hi havia abans al prin­cipi. Les gene­ra­ci­ons can­vien i unes tenen unes qua­li­tats i nosal­tres en teníem unes altres. Tot s’ha de res­pec­tar.

Tal com estic ara, que en tinc 48 i que aca­baré la tem­po­rada gai­rebé amb 49, m’agra­da­ria reti­rar-me als 50. Més que res pel tema de ple­gar amb un número rodó. 48 ja són molts anys, però seria xulo que es recordés que un juga­dor veterà es va reti­rar amb 50 anys.

Sí, hau­ria de fer la meva 35a tem­po­rada. Tot depèn del club, del meu físic, de la família… Quan em pro­po­sen si vull seguir un any més, sem­pre els dic que si con­si­de­ren que he de fer un pas al cos­tat perquè ha d’arri­bar un nano, jo ho entenc. El que no fas per físic perquè ja has per­dut aque­lla velo­ci­tat, ho com­pen­ses amb experiència. Abans sal­tava i cor­ria i ara penso que allò era una xim­ple­ria. Ara arriba la pilota i només tra­ient la mà o posant-hi el pit la pots atu­rar, no cal fer més. Vinc d’una època en què et xuta­ven i sal­ta­ves com una bèstia i feies la gran atu­rada.

Hi ha un excom­pany del Girona que sem­pre fa broma dient que quan em retiri i em facin l’home­natge, podran venir els meus excom­panys amb els quals vaig començar, els que encara esti­guin vius.

Jo diria que són dife­rents. Nosal­tres érem d’una manera que en tot tiràvem pel dret. No sé si la paraula seria sacri­fi­cats, abans era tot molt dife­rent. Pot­ser ara són una mica més intel·ligents, més vius.

Abans era molt més físic, amb molta força en defensa. Xoca­ven dos i s’aixe­ca­ven i no pas­sava res. Ara ja no s’hi va tant, al xoc. Però els juga­dors d’ara són molt hàbils. Abans hi havia algun juga­dor deter­mi­nant molt tècnic i ara n’hi ha molts. Te l’aixe­quen, te la piquen, te l’arros­se­guen, se la pas­sen per sota les cames... Ara hi ha menys defen­ses guer­re­ros, com jo dic. I això ho veig com un pas enda­vant.

Cor­recte. Tot i que ell era un juga­dor també tècnic i molt intel·ligent a la pista. He jugat al seu equip i quan ell et deia “Tran­quil, que aquell rival no et rema­tarà”, no rema­tava.

Que un equip com el Girona, que va ter­cer per la cua, sigui el ter­cer equip menys gole­jat és un pri­vi­legi. Quant et mar­quen pocs gols es parla només del por­ter, però tot és un engra­natge. El por­ter atura, però, sobre­tot, és una feina de tot l’equip. Tenim juga­dors molt vàlids defen­si­va­ment i molt sacri­fi­cats. Àlex Grau i Moi Aguirre, al dar­rere, són auten­ti­ques bèsties.

He tin­gut refe­rents. Santi Carda, per exem­ple. Era un líder a la pista que dema­nava la pilota quan l’equip més ho neces­si­tava i t’esta­ven matant. Però també fora de la pista, quan hi havia algun pro­blema entre com­panys. Ell, quan aca­bava el par­tit o l’entre­na­ment, els cri­dava i els duia a fer un cafè per arre­glar el pro­blema. Se li va fer un gran home­natge. Un líder no es fa. És una cosa que es porta a dins.

Un juga­dor que em costa molt és el Marc Julià, del Reus. Si surto, em fas en ganxo; si no surto, em xutes… Al cantó invers, no en tinc cap d’espe­cial. Ara m’avi­sen que un nano té un bon xut i no els conec tots, encara que tenim scou­ting i ens n’infor­men. Abans no teníem ses­si­ons de vídeo, però jo els conei­xia tots.

El vídeo és una ajuda, però he tin­gut entre­na­dors que n’han fet de més d’una hora i això no fun­ci­ona. No dic que ho faci el Ramon Benito, perquè no ho fa. El juga­dor que vol ja va a You­Tube i hi pot veure els par­tits.

Va ser molt sonada. Vam gua­nyar per 8-1 con­tra el Barça en la semi­fi­nal, que tenia un gran equip, i per 1-8 en la final, con­tra el Ver­ce­lli, que ja donava per fet que jugant a casa, i de fet ho tenia tot a favor, la gua­nya­ria. Nosal­tres hi arribàvem després d’una gran der­rota crec que en la copa. També va ser molt gran la que vam gua­nyar amb l’Igua­lada al Palau quan es feia anada i tor­nada i vam llançar molts penals, una bru­ta­li­tat. Car­les Fol­guera era el por­ter del Barça. Era un diu­menge al mig­dia.

Arri­bar al Girona va ser una mica de sort. Vaig ple­gar del Bla­nes a mitja tem­po­rada i neces­si­tava entre­nar-me i un club que em deixés entre­nar-me per poder bus­car un altre club per jugar l’any següent.

Sí, ja tenia algu­nes coses empa­rau­la­des. Va ser lla­vors quan el Fran, que era juga­dor, i el Ser­gio, que era el tècnic, em van dir si volia anar a entre­nar-me al Girona i al final em van pro­po­sar que­dar-m’hi. Vaig pen­sar que ja ho havia fet tot i el pro­jecte a Naci­o­nal Cata­lana em va seduir. També hi havia juga­dors expe­ri­men­tats com Raül Peli­cano i Marc Gómez i vaig accep­tar la pro­posta. La idea era fer pujar el Girona a l’OK Lliga en dos anys i, després, ple­gar. Reti­rant-me, reti­rant-me, ja han pas­sat gai­rebé deu anys. En tots els clubs on he jugat he estat molt bé, però si n’he de dir un és el Girona, que me l’estimo molt. Després hi va entrar un grup de gent que va aga­far el club i que encara el porta, amb el pre­si­dent Marc Ave­lla­neda, Marta Ciu­rana, Maite Cabar­ro­cas, Núria Fiol i Pere Vilar, que han estat molt impor­tants. El Girona estava tocat i neces­si­tava un canvi.

Els juga­dors han anat evo­lu­ci­o­nant cada any. També hi ha hagut can­vis de nor­mes i el debat sobre si fer les por­te­ries més grans. Els que més hem evo­lu­ci­o­nat som els por­ters, perquè sem­pre ens han anat posant tra­ves.

L’hoquei sobre patins no ha de per­dre la seva essència. Hi ha mol­tes nor­ma­ti­ves que no ser­vei­xen per a res. Això que el por­ter no es pugui avançar fins que el xuta­dor toqui la bola en els penals i les direc­tes com­plica la vida als àrbi­tres. La gent vol veure gols i hem de bus­car coses sim­ples, i fer la por­te­ria més gran ho és. Això pro­vo­carà que les defen­ses s’obrin més perquè no podran tan­car-se al dar­rere. Van treure això dels peus, si tocava la pilota al patí era penal. Què havien de fer, els juga­dors, sal­tar?

Ja havia jugat a la selecció espa­nyola diver­sos anys i vaig creure que hi havia una opor­tu­ni­tat d’ofi­ci­a­lit­zar la selecció cata­lana i li volia donar suport. I la millor manera de fer-ho era jugar-hi. Vaig dis­pu­tar tor­ne­jos, amis­to­sos... No vaig poder anar al mun­dial B Macau.

Estava selec­ci­o­nat per la fede­ració cata­lana per jugar el mun­dial B. Hi anàvem amb una mà al davant i l’altra al dar­rere, perquè tot ple­gat era un tema polític. Els altres par­tits de lliga es van ajor­nar, però vaig tenir la mala sort que ens tocava jugar con­tra l’Alcoi i no va voler. El motiu era evi­dent. No podia ajor­nar un par­tit perquè un juga­dor del Llo­ret se n’anés a jugar una com­pe­tició ofi­cial amb la selecció cata­lana. El club, i això ho agrairé tota la vida a la gent de Llo­ret, em va donar permís. A Macau era clar que Cata­lu­nya gua­nya­ria, perquè el nivell de la resta de selec­ci­ons era molt més baix, i vaig deci­dir que­dar-me a jugar amb el Llo­ret un par­tit de l’OK Lliga con­tra un rival directe.

Va ser espec­ta­cu­lar. Cer­ta­ment, amb la selecció cata­lana s’han fet coses molt xules. Recordo un par­tit de Nadal al Palau Blau­grana con­tra l’Argen­tina. En un d’aquells par­tits el Palau era ple a ves­sar i és l’única vegada que ho he vis­cut com a juga­dor. Sem­pre ho recor­daré.

Molts. Gràcies a Déu me n’han fet molts, perquè fa molts anys que jugo. Sem­pre hi ha algun xut que no saps com entra.

Sí, un a Reus quan jugava amb el Bla­nes. Perdíem 2-1, vaig anar a rema­tar i For­matjé me la va pas­sar. Em va tocar al patí, la vaig arros­se­gar i va entrar. Però me’l van anul·lar per haver-la tocat amb el patí. A mi m’agra­dava anar enda­vant. Ara perquè es pot subs­ti­tuir el por­ter per un juga­dor, però abans no es podia i m’hi llançava. Em posava davant del por­ter de l’altre equip i el tapava.

Sí, hi estic acos­tu­mat. El que em feia por era que, per inèrcia, volgués atu­rar-la. He mar­cat en algun amistós, però fer un gol era un premi a la meva car­rera. A l’àrbi­tre que me’l va anul·lar ja li vaig dir que me’l donés per bo, que el toc al patí era invo­lun­tari. Va entrar per tot l’escaire.

He plo­rat en der­ro­tes que m’han fet molt mal. He tin­gut molta ràbia en situ­a­ci­ons que he cre­gut injus­tes, però també he tin­gut la sort de ser molt feliç jugant. Quan gua­nyes un títol, la feli­ci­tat és immensa. Gai­rebé no es pot des­criure si no ho has vis­cut. És la recom­pensa a la feina de tota la tem­po­rada. I més si és un curs en què t’ha tocat patir. També podria dir que la tensió de jugar un play-out per sal­var-se –que m’ha tocat viure per desgràcia els dos últims cur­sos amb el Garatge Plana Girona– és supe­rior. I l’ale­gria també és més gran que amb un títol. A una final, hi arri­bes eli­mi­nant equips i con­tent. La final és la cirera i la pots per­dre, però no passa res més. En un play-out són dos o tres par­tits i hi vas a patir. He tin­gut la sort, i espero con­ti­nuar així, de no haver vis­cut mai un des­cens en una tem­po­rada sen­cera en cap dels equips que he jugat.