La veritat és que molt content. El Girona ja havia estat en el mapa esportiu dins el món de l’hoquei perquè en temporades anteriors s’havien aconseguit coses i havia estat a l’elit. Però, quan vaig arribar jo, tot el tema de la base no estava ficat dins l’àmbit català perquè el Girona no arribava a campionats de Catalunya. Quan vaig anar al Girona tothom em deia: “Que vas al GEiEG?” “No, no, al Girona”, deia jo. Crec que en vuit anys i mig hem aconseguit que la gent parli molt del Girona pel que fa a la base, tant masculina com femenina. Quan em van agafar a mi era per a un projecte global, i crec que s’ha aconseguit. Es va pujar a l’OK Lliga en masculí i s’ha aconseguit mantenir-s’hi vuit anys seguits, cosa que en un club petit com nosaltres i amb un pressupost reduït és un èxit, per a mi. A més, els nens que vam agafar des de l’escoleta estan a punt de caramel. El femení va baixar a nacional catalana, però amb moltíssimes jugadores de la base formades a Girona i de Girona.

No, jo he estat el director esportiu general del club en l’àmbit esportiu. A més, he portat equips de base i fins i tot he ensenyat a nens a l’escoleta o he buscat nens en escoles per tal que el Girona creixés molt més en l’àmbit de la base, a part de portar la coordinació general. Per descomptat que hi ha molts entrenadors que han passat per aquí. Jo, en els últims anys, em volia desvincular una mica de la base, perquè de veritat que la meva vida familiar va trontollar una mica per culpa d’això, perquè no només portava el primer equip, tenia dos i tres partits el mateix cap de setmana. Veient que jo volia fer un pas al costat, vaig portar en Francesc Sucarrats per fer el relleu en la base i, a més, vaig voler portar un altre entrenador com és l’Israel Umbert. Amb els dos jo estava tranquil i podia fer el pas al costat referent a la base.

En aquests vuit anys n’hi va haver un que amb la junta vam pactar que jo fes un pas al costat perquè l’equip no anava bé. Jo vaig ser el primer de dir: “No us preocupeu”; anàvem força malament, veia que no tenia les regnes de l’equip i vaig ser el primer de fer el pas al costat. Van venir en Tete Hugas i l’Enric Torner i van aconseguir salvar l’equip. Fa dos anys vaig dir a la junta que hi havia llavors, que la meva idea era plegar, però em van comentar que volien que continués el projecte que havíem iniciat, sobretot per aquests nens que estaven pujant i a qui els faltaven dos anys. Aquest any ja hem ficat en Biel Nadal al primer equip, però portem dos anys treballant amb en Calero, l’Ariza, el Grau, el Narcís. Em van convèncer per aquests nanos que estaven pujant i perquè em veia capacitat.

Com a entrenador sempre estàs a expenses dels resultats. Jo m’estimo el Girona al davant de tot. Pel que estic trist és per les formes amb què s’ha produït. A mi en cap moment se m’ha dit: “Escolta, Ramon, a veure com va l’equip.” Sabíem que estàvem patint, però en cap moment vaig tenir la sintonia que pensaven que anàvem molt malament. Estic trist perquè jo no tenia cap tipus de constància d’això i després, per descomptat, per les formes. Després de vuit anys i mig treballant a Girona al 300 per cent, perquè hi he posat moltíssimes hores, que m’enviïn un missatge el dia 26 per quedar el 27 al matí i jo contesti que no puc i que em truquin el 27 i em diguin per telèfon que quedo destituït... La conversa no va durar més d’un minut. La veritat: em va entristir molt. Jo no em mereixo això. Si m’ho haguessin proposat, igual que ho vaig fer un any amb la junta anterior, potser hauria estat el primer de fer el pas al costat, perquè jo ho he fet.

Per descomptat el primer que destacaria és que el primer any vam aconseguir pujar a l’OK Lliga. Això va ser un punt d’adrenalina terrible. Després remarco la salvació amb el Palafrugell: era un rival directe, era un rival gironí, i hi ha molta rivalitat. També veure tots aquests nens que han aconseguit campionats de Catalunya, subcampionats de Catalunya, campionats d’Espanya, subcampionat d’Espanya, i a qui en aquest moment els falta molt poquet per arribar a dalt. Haver mantingut l’equip vuit anys a la màxima categoria és un èxit importantíssim, i sobretot tot el projecte de base que existeix a Girona. Jo quedo mot tranquil per la feina feta.

Sempre deia que jo soc del Tordera, nascut a Tordera, format al Tordera i sempre seré del Tordera, tot i que molta gent pugui malpensar coses. Jo el Girona me l’he fet meu i me l’estimo. He treballat molt braç a braç amb moltíssima gent. És impossible que jo no pugui estimar el Girona, jo sempre diré que jo soc del Girona. Primer soc del Tordera, després soc del Girona.

L’únic que em sap greu és que m’hauria agradat marxar amb el femení estant a dalt de tot, i l’altra cosa és que m’hauria agradat esperar un mica per veure el primer equip masculí amb tres o quatre nens formats a Girona.

En aquests moments vull intentar desconnectar, tot i que és mot complicat. I després m’agradaria formar-me. He parlat amb entrenadors i vull intentar anar a veure entrenaments per veure coses diferents per fer. Quan estàs en un primer equip és difícil, amb el dia a dia. Vull desconnectar i intentar formar-me i enriquir-me. En un projecte llarg no m’hi veig més. Sempre he dit que m’hauria agradat marxar a una lliga fora d’Espanya, però no descarto res. Desvinculat de l’hoquei no ho estaré. En aquests moments necessito, una, parar una mica i, dues, formar-me. Això em fa molta il·lusió. Tinc ganes d’anar a veure diferents formes d’entrenar.