“Marxo agraït i em sento afortunat, he tingut sort”

Sí, és una decisió que ben bé des del gener o el febrer la vaig estar medi­tant, i després de donar tan­tes vol­tes i valo­rar-ho tot, vaig arri­bar a la con­clusió que era el moment de, com a mínim, reti­rar-me de les ban­que­tes d’aquest nivell de com­pe­tició.

Per una part és un tema de con­ci­li­ació de la vida fami­liar i la pro­fes­si­o­nal. És com­pli­cat, por­tava molts anys fent aquest esforç i cada vegada es feia més difícil, i també és el can­sa­ment després de tants anys i també la falta de no sé si dir-ne moti­vació o de nous objec­tius. Per sort, per molta sort, he tin­gut la for­tuna de diri­gir tot tipus d’equips, i bé, arriba un moment en què tens la sen­sació que et queda poc per fer a tu i et queda poc per apor­tar, i per tot ple­gat al final vaig arri­bar a aquesta decisió.

Sí, per això mateix he sigut un entre­na­dor molt poli­facètic, des de l’escola d’ini­ci­ació, pri­mers equips mas­cu­lins i feme­nins en OK Lliga, he tre­ba­llat en la fede­ració espa­nyola. He tin­gut molta sort amb aques­tes opor­tu­ni­tats i ho he pogut pro­var quasi tot.

Pri­mer marxo agraït, he tin­gut molta sort. És cert que he tre­ba­llat, m’he esforçat i al final ningú et regala res, però també els entre­na­dors neces­si­ten sort, que els clubs apos­tin per un entre­na­dor, per donar la res­pon­sa­bi­li­tat d’un pro­jecte. Hi ha moltíssims entre­na­dors pre­pa­rats i tre­ba­lla­dors, i al final s’ha de triar, i he tin­gut la sort que equips com ara el Mataró em dones­sin l’opor­tu­ni­tat de por­tar el pri­mer equip i por­tar la base. Després el Vol­tregà, l’Igua­lada, el Maçanet, la fede­ració espa­nyola, el Barça i últi­ma­ment el Palau. Em sento molt agraït i molt afor­tu­nat. Al final me’n vaig amb la consciència tran­quil·la perquè del pri­mer a l’últim dia m’he impli­cat al màxim, m’he esforçat al màxim pels equips i els pro­jec­tes en què he estat, i ho he fet el millor que he sabut. No sem­pre amb encert, però quan fas tot el que pots no pots dema­nar res més.

Es com­pli­cat, és un tòpic, però és veri­tat que quan aca­bes no et venen al cap els títols o les victòries. Que­den una mica en segon pla, i venen moments com­pli­cats, moments difícils. Pot­ser et diria la CERS amb el Mataró perquè era la pri­mera vegada i espe­ci­al­ment perquè va ser un any molt difícil, vam bai­xar de cate­go­ria i l’equip va ser capaç de jugar la final havent bai­xat. Va ser espe­cial. I quan vaig estar en el Vol­tregà també va ser espe­cial, un equip històric en una situ­ació com­pli­cada. Aquests dos anys els guardo amb espe­cial afecte per com de mala­ment es va pas­sar, i es van fer dos equips amb un grup de juga­dors amb caràcter i impli­cació, amb com­promís i capa­ci­tat de sor­tir enda­vant en moment com­pli­cats, i és el que recor­daré.

Per des­comp­tat. Al final, després de tant anys, et que­des amb això, tots els juga­dors i juga­do­res que he pogut entre­nar, i que mol­tes vega­des veus juga­dors que eren a la base i estan tri­om­fant. I això són coses que fan il·lusió, o ara, quan ple­gues, que t’arri­ben mis­sat­ges d’alguns juga­dors que has entre­nat fa quinze anys i t’estan agraïts, això és... Té més valor que qual­se­vol victòria. I el cos tècnic, tota la gent amb qui he com­par­tit moments, dels quals he après moltíssim, clubs que han apos­tat per tu, la gent de les pis­tes, al final crec que t’empor­tes la gent que conei­xes i que et fa ser millor per­sona, que és l’impor­tant.

Ara mateix no tinc aquesta sen­sació de dir hau­ria pogut o m’hau­ria... Crec que si ho miro fre­da­ment he acon­se­guit molt més del que podia ima­gi­nar. Com deia, he tin­gut molta sort perquè hi ha molts entre­na­dors millors que jo, més capaços i segur que han tre­ba­llat més, i no han tin­gut les meves opor­tu­ni­tats. La sen­sació no es tant què m’ha que­dat per fer, sinó que he tin­gut més del que podia ima­gi­nar i més, segu­ra­ment, del que he meres­cut.

Sí, pel que fa a resul­tats sí, però al final, com et deia, quan estàs aca­bant els resul­tats tenen menys importància. Me n’ale­gro, d’haver gua­nyat aquest títol; va ser un dia maco perquè es va gua­nyar a casa davant de la teva afició i va ser meres­cut. Però del que comentàvem dels títols, he estat tres anys en el Palau amb resul­tats dife­rents cada any i la meva sen­sació per­so­nal no és dife­rent d’un any a un altre. Crec que la feina és la mateixa, l’esforç és el mateix, la impli­cació és la mateixa i després aquest any vam gua­nyar el play-off i l’any pas­sat vam per­dre; aquest any vam gua­nyat la copa de la Reina per penals, i un any la vam per­dre per penals. Mirat en pers­pec­tiva en els tres anys hi ha hagut la mateix feina i dedi­cació, i a vega­des es gua­nya i a vega­des no. Al final el que un valora és la feina que hi ha al dar­rere i l’esforç, la impli­cació i el com­promís. Me’n vaig satis­fet de la feina feta, més enllà de més o menys títols.

Suposo que sí; de moment a curt ter­mini no. La tem­po­rada que ve no estaré vin­cu­lat a cap club, a cap tre­ball. Una vegada passi l’estiu i hagi des­con­nec­tat del tot, ja veu­rem si con­ti­nuo mirant per apren­dre d’altres entre­na­dors, con­tac­tar amb gent que crec que són refe­rents per veure com tre­ba­llen i apren­dre una mica més. I més enda­vant veu­rem si puc encai­xar en algun lloc o tinc ganes, però més com a for­mació o suport. No m’hi veig com­pe­tint.