Sí, és una decisió que ben bé des del gener o el febrer la vaig estar meditant, i després de donar tantes voltes i valorar-ho tot, vaig arribar a la conclusió que era el moment de, com a mínim, retirar-me de les banquetes d’aquest nivell de competició.

Per una part és un tema de conciliació de la vida familiar i la professional. És complicat, portava molts anys fent aquest esforç i cada vegada es feia més difícil, i també és el cansament després de tants anys i també la falta de no sé si dir-ne motivació o de nous objectius. Per sort, per molta sort, he tingut la fortuna de dirigir tot tipus d’equips, i bé, arriba un moment en què tens la sensació que et queda poc per fer a tu i et queda poc per aportar, i per tot plegat al final vaig arribar a aquesta decisió.

Sí, per això mateix he sigut un entrenador molt polifacètic, des de l’escola d’iniciació, primers equips masculins i femenins en OK Lliga, he treballat en la federació espanyola. He tingut molta sort amb aquestes oportunitats i ho he pogut provar quasi tot.

Primer marxo agraït, he tingut molta sort. És cert que he treballat, m’he esforçat i al final ningú et regala res, però també els entrenadors necessiten sort, que els clubs apostin per un entrenador, per donar la responsabilitat d’un projecte. Hi ha moltíssims entrenadors preparats i treballadors, i al final s’ha de triar, i he tingut la sort que equips com ara el Mataró em donessin l’oportunitat de portar el primer equip i portar la base. Després el Voltregà, l’Igualada, el Maçanet, la federació espanyola, el Barça i últimament el Palau. Em sento molt agraït i molt afortunat. Al final me’n vaig amb la consciència tranquil·la perquè del primer a l’últim dia m’he implicat al màxim, m’he esforçat al màxim pels equips i els projectes en què he estat, i ho he fet el millor que he sabut. No sempre amb encert, però quan fas tot el que pots no pots demanar res més.

Es complicat, és un tòpic, però és veritat que quan acabes no et venen al cap els títols o les victòries. Queden una mica en segon pla, i venen moments complicats, moments difícils. Potser et diria la CERS amb el Mataró perquè era la primera vegada i especialment perquè va ser un any molt difícil, vam baixar de categoria i l’equip va ser capaç de jugar la final havent baixat. Va ser especial. I quan vaig estar en el Voltregà també va ser especial, un equip històric en una situació complicada. Aquests dos anys els guardo amb especial afecte per com de malament es va passar, i es van fer dos equips amb un grup de jugadors amb caràcter i implicació, amb compromís i capacitat de sortir endavant en moment complicats, i és el que recordaré.

Per descomptat. Al final, després de tant anys, et quedes amb això, tots els jugadors i jugadores que he pogut entrenar, i que moltes vegades veus jugadors que eren a la base i estan triomfant. I això són coses que fan il·lusió, o ara, quan plegues, que t’arriben missatges d’alguns jugadors que has entrenat fa quinze anys i t’estan agraïts, això és... Té més valor que qualsevol victòria. I el cos tècnic, tota la gent amb qui he compartit moments, dels quals he après moltíssim, clubs que han apostat per tu, la gent de les pistes, al final crec que t’emportes la gent que coneixes i que et fa ser millor persona, que és l’important.

Ara mateix no tinc aquesta sensació de dir hauria pogut o m’hauria... Crec que si ho miro fredament he aconseguit molt més del que podia imaginar. Com deia, he tingut molta sort perquè hi ha molts entrenadors millors que jo, més capaços i segur que han treballat més, i no han tingut les meves oportunitats. La sensació no es tant què m’ha quedat per fer, sinó que he tingut més del que podia imaginar i més, segurament, del que he merescut.

Sí, pel que fa a resultats sí, però al final, com et deia, quan estàs acabant els resultats tenen menys importància. Me n’alegro, d’haver guanyat aquest títol; va ser un dia maco perquè es va guanyar a casa davant de la teva afició i va ser merescut. Però del que comentàvem dels títols, he estat tres anys en el Palau amb resultats diferents cada any i la meva sensació personal no és diferent d’un any a un altre. Crec que la feina és la mateixa, l’esforç és el mateix, la implicació és la mateixa i després aquest any vam guanyar el play-off i l’any passat vam perdre; aquest any vam guanyat la copa de la Reina per penals, i un any la vam perdre per penals. Mirat en perspectiva en els tres anys hi ha hagut la mateix feina i dedicació, i a vegades es guanya i a vegades no. Al final el que un valora és la feina que hi ha al darrere i l’esforç, la implicació i el compromís. Me’n vaig satisfet de la feina feta, més enllà de més o menys títols.

Suposo que sí; de moment a curt termini no. La temporada que ve no estaré vinculat a cap club, a cap treball. Una vegada passi l’estiu i hagi desconnectat del tot, ja veurem si continuo mirant per aprendre d’altres entrenadors, contactar amb gent que crec que són referents per veure com treballen i aprendre una mica més. I més endavant veurem si puc encaixar en algun lloc o tinc ganes, però més com a formació o suport. No m’hi veig competint.