De Miami a Fresno

La selecció catalana va jugar el mundial B del 16 al 23 d'octubre del 2004 a Macau i el seu primer lloc la va classificar per disputar el mundial A de San José del 7 al 14 d'agost del 2005. Entre una data i l'altra, però, Catalunya va perdre el reconeixement provisional com a membre de la federació internacional (FIRS) i no el va poder disputar. Aquest reconeixement provisional va arribar en l'assemblea de Miami del març del 2004. En la següent assemblea de la FIRS del novembre del mateix any s'havia de ratificar oficialment a Catalunya com a membre de la federació internacional, però aquesta ratificació no va arribar i la selecció catalana va quedar fora del mundial A l'agost del 2005. La localitat nord-americana de Fresno va acollir una assemblea macada per les pressions polítiques i els enfrontaments. Les pressions de l'Estat espanyol, reconegudes per membres de diverses federacions –sobretot sud-americanes– i negades per Espanya, van deixar fora Catalunya. D'entrada, l'executiva de la FIRS en la reunió prèvia a l'assemblea va revocar la decisió de Miami de reconèixer a Catalunya. Tot i això, es va fer una votació i el resultat va ser aclaparador en contra dels interessos catalans: 114 vots en contra de l'entrada de Catalunya, 8 vots a favor i 2 abstencions. El recurs en contra d'aquesta assemblea i de la seva votació irregular que va presentar Catalunya en el Tribunal d'Arbitratge de l'Esport (TAS) de Lausana va donar la raó als catalans el juliol del 2005 i va obligar a repetir l'assemblea i la votació. El marge de temps que van donar perquè es tornés a fer va ser de nou mesos, i com que es va convocar per al novembre del 2005, la selecció catalana ja no va poder jugar el mundial d'aquell any que s'havia de disputar a l'agost.

Quan es va jugar el mundial de San José la sensibilitat per l'absència de Catalunya encara estava molt viva en els polítics. El vicepresident d'ICV i portaveu del grup de l'Entesa Catalana de Progrés a la Comissió d'Administracions Públiques del Senat, Jaume Bosch, va anunciar que volia saber mitjançant la cambra alta que havia passat amb el canvi de llengua del seleccionador espanyol, Carles Feriche, en els temps morts dels partits i si ho havia fet seguint instruccions del govern, de TVE o de la federació espanyola. El cas va sortir perquè en la retransmissió que va fer La 2 del primer partit de la selecció espanyola contra França, es va sentir com en el temps mort el seleccionador donava les instruccions als jugadors en català, i en el segon partit contra Holanda es van sentir en castellà. En el tercer partit de la fase de grups contra Anglaterra es va poder sentir a través de la retransmissió de TVE que el seleccionador Carles Feriche va parlar en català als seus jugadors en el primer temps mort i quan es va dirigir a Pedrito Gil ho va fer en castellà. En el segon temps mort el so va entrar tard, però es van poder sentir algunes paraules en català i en el tercer no es va enfocar de prop el tècnic quan parlava amb els jugadors i no es va sentir res.

Recupera el títol

Deixant de banda tots els problemes extraesportius que van envoltar el mundial i la selecció espanyola, els deu jugadors –Guillem Trabal, Marc Gual, Lluís Teixidó, Marc Torra, Jordi Bargalló, Mia Ordeig, Pedro Gil, Edu Fernández, Sergi Panadero i Juan Ramón de Moya–, i el seu tècnic, Carles Feriche, es van centrar en la competició amb l'objectiu d'arribar a la final i lluitar per recuperar el títol que havien aconseguit al 2001 a San Juan (Argentina) i no havien pogut revalidar el 2003 a Portugal. Espanya va superar sense problemes la fase de grups amb tres resultats clars contra França (0-5), Holanda (1-8) i Anglaterra (1-4). En els quarts de final la selecció espanyola no va tenir pietat del Brasil i la van golejar per un clar 13-1.

A les semifinals del mundial van arribar els quatre països que sempre lluiten pels títols en l'hoquei sobre patins: Espanya, Portugal, Itàlia i l'Argentina. Aquestes quatre seleccions havien arribat a la lluita per les medalles de manera consecutiva des del mundial del 1997 i ho van tornar a fer. En l'edició del 1995 es va colar el Brasil entre els quatre millors, i en van quedar fora els italians. En la seva semifinal la selecció espanyola es va desfer dels portuguesos –que defensaven el títol mundial–, per 1-4 i es va classificar per a la final contra l'Argentina que havia golejat per 1-7 Itàlia. En el partit definitiu per al títol mundial Espanya va derrotar la selecció argentina per un ajustat 2-1, amb gols de Sergi Panadero i Edu Fernández, i es va convertir en campiona del món per dotzena vegada en la seva història.

El títol mundial del 2005 va significar per a Espanya l'inici d'una ratxa de quatre títols mundials consecutius que s'ha mantingut fins ara. El del 2005 a San José (EUA), el del 2007 a Montreux (Suïssa), el del 2009 a Vigo, i el del 2011 a San Juan (Argentina). En aquests moments, la selecció espanyola està lluitant pel cinquè títol mundial consecutiu a Angola.