Sí, òbviament, és clar que el club hi posa molt de treball i molta mà d'obra, i el suport econòmic del consistori és total, sense el seu suport no seria possible fer aquí aquest campionat.

De moment el ritme de venda d'entrades va força bé; a part de les reserves que han fet els altres tres equips, que estan entre 300 i 400, que està molt bé, a Igualada hi ha més de 400 entrades venudes, pràcticament la meitat de la capacitat.

Sí, penso que sí, i lluitar per un títol que no tenim a les vitrines de l'Igualada, un club que té sis copes d'Europa però al qual falta la copa de la CERS. Els últims cinc anys ha jugat tres finals a quatre i no ha pogut arribar a cap final. Ja s'havien jugat dues finals d'aquesta competició als anys noranta, quan eren finals a doble partit, però no es va aconseguir. És un títol que, per tant, es resisteix a l'Igualada. Així com en la copa d'Europa hi ha un idil·li important, en la CERS no hi és, i jugar a casa és un al·licient més. Pot ser una pressió afegida, una responsabilitat més per als jugadors, però penso que s'ho agafen més com una oportunitat de jugar davant la seva gent i una miqueta com a colofó del treball que s'està fent aquestes últimes temporades amb un pressupost molt petit.

Des de la temporada 1999/2000, amb la darrera supercopa d'Europa, l'Igualada no ha guanyat cap títol, ha jugat finals però fa molts anys que no es guanya res. Nosaltres, en els cinc anys de mandat, hem intentat mantenir i evitar la desaparició del club en un moment determinat per motius econòmics. Penso que això s'ha aconseguit, i hem de tornar a intentar aixecar una miqueta el cap.

Tots els títols que té l'Igualada, tots, he tingut la sort i el privilegi de viure'ls en directe i d'explicar-los per la ràdio.

Sí, després de superar en les semifinals el Barça i en la final en els penals el Porto, un penal de Santi Carda. Aquell 1999 es va guanyar l'última copa d'Europa de les sis que va aconseguir l'Igualada en set anys. Una etapa superprodigiosa de l'equip igualadí.

Va ser perquè un grup d'aficionats, de socis, teníem la inquietud que hi havia coses que no s'estaven fent bé i crèiem que hi podíem aportar el nostre granet de sorra. Prevèiem una situació econòmica dolenta però no tant. Quan vam entrar vam veure que la situació econòmica era molt més greu del que ens havien dit i del que pensàvem, i tot i això vam assumir el repte i vam decidir tirar-ho endavant. Tots aquests anys hem lluitat amb pocs recursos, amb moltes ganes i molta il·lusió. Aquest també ha estat una miqueta el tarannà de l'equip, buscar gent jove amb ganes i il·lusió i amb poc pressupost, un dels més baixos de l'OK Lliga, i intentar sobreviure amb això.

Al principi va ser un canvi de xip, de poder narrar els gols i treure tota l'adrenalina per la boca a estar pràcticament com un insecte bastó a la llotja sense mourem, sense fer res per respecte a l'equip rival. He aconseguit fins al moment controlar-ho, tot i que és molt difícil i complicat. Això comporta que després dels partits costa molt agafar el son perquè tots aquells nervis acumulats que no exterioritzes en un moment determinat han d'acabar sortint.

D'una banda, d'haver ordenat i reconduït la situació econòmica, que era molt difícil. Ens vam trobar un deute de 140.000 euros que si no passa res l'any vinent, quan acabem el mandat al mes de març, es deixarà en 60.000 o 70.000; s'haurà reduït més de la meitat. I al mateix temps haver aconseguit mantenir l'equip a la màxima categoria de l'hoquei i tenir-lo present cada temporada, tot i les dificultats, jugant competició europea. Perquè l'Igualada fa 26 temporades que juga a Europa,i això no ho podem dir gaires clubs.

És un plus afegit i cada any, quan sortim a Europa, ens adonem de com és respectat i admirat el nostre club, un club que té sis copes d'Europa en el seu palmarès. Quan viatges tothom et respecta moltíssim. Salvant les distàncies d'un Barça o d'un Liceo en l'àmbit estatal, perquè tenir sis copes d'Europa no ho pot dir gaire gent. Hi ha clubs que fa molts anys que lluiten i pràcticament no en tenen, i a Itàlia, si mal no recordo, només hi ha un equip que la té, el Follonica. Totes aquestes coses es valoren possiblement més a fora que no pas a casa. Ens fa una il·lusió especial veure la repercussió que té el nom de l'Igualada HC, encara que no estiguem en les millors èpoques i no siguem un equip tan professional com en altres etapes.

Aquesta serà la tercera final a quatre en cinc temporades. La primera era un projecte de l'anterior junta però es va aconseguir que l'equip es classifiqués, però no es va passar de les semis. L'any passat a Forte dei Marmi va passar el mateix. Després d'un partit complicat vam forçar la pròrroga i en els penals vàrem caure. Als jugadors els va quedar aquella sensació de voler-ho intentar de nou i aquest any s'havien conjurat una miqueta per fer-ho. El sorteig no va ser accessible, en totes les eliminatòries vam començar jugant a casa i la tornada a fora amb resultats molt ajustats, les dues últimes amb dos italians, però tot i això l'equip va demostrar que volia estar en aquesta final a quatre. I el fet de poder-la fer a casa era un motiu afegit. I aquí l'Ajuntament ens ha ajudat perquè fos possible i a veure si aquest títol, del qual vam jugar la primera final el 1989, si d'una vegada per totes...

No era l'objectiu abans de començar, tampoc ho és ara, però sí que és una il·lusió, és una cirera al pastís. Seria fantàstic posar el colofó a tots aquests esforços, a totes aquestes penúries que hem viscut com a gestors del club, i sobretot a les ganes i la il·lusió d'aquests joves.