La ciu­tat de Porto i el club de la ciu­tat han anat estre­ta­ment lli­gats a la vida espor­tiva de Ricard Muñoz com a tècnic del Barça Lassa, que dis­sabte jugarà de nou a la pista del rival por­tuguès, “un dels tres o qua­tre millors equips del món”, en la lliga euro­pea. En el seu debut en una final a qua­tre (2012/2013) tot just després de pas­sar de ser el segon tècnic a subs­ti­tuir Gaby Cairo al mes de març, Muñoz va viure l'amar­gor de l'eli­mi­nació en els penals con­tra el Ben­fica a Porto, al Dragão Caixa. Va tan­car la tem­po­rada del seu debut sense haver encai­xat cap der­rota en el temps regla­men­tari, una bona collita ate­ses les cir­cumstàncies, però que no li garan­tia res. “Mai no vaig pen­sar si aquesta eli­mi­nació posava en dubte el meu futur com a tècnic al Barça. No m'ho plan­te­java ni a curt ni a llarg ter­mini. Pel fet d'estar de segon em va tocar lide­rar el procés i l'única pre­o­cu­pació que tenia era sal­var una tem­po­rada molt dura com fos perquè l'equip no pas­sava un bon moment. Va ser una der­rota dolo­rosa en un moment deli­cat. El futur no depe­nia de mi i era el que menys em pre­o­cu­pava. El dia a dia era tan estres­sant i alhora tan il·lusi­o­nant i amb tanta res­pon­sa­bi­li­tat que no tenies temps. Uns quarts con­tra el Liceo duríssims, par­tits cada tres dies i juga­dors que aca­ba­ven con­tracte. No hi havia temps. Al Barça la pressió i la res­pon­sa­bi­li­tat es mag­ni­fi­quen.” El tècnic coneix a bas­ta­ment la casa. Forma part d'un pro­jecte edu­ca­tiu a la Masia des del 2001 i quan li van ofe­rir la ban­queta blau­grana va con­sen­suar amb el club la com­pa­ti­bi­lit­zació de les dues tas­ques: “Per això dic que, en prin­cipi, la ban­queta del Barça no era ni la meva pri­o­ri­tat ni la meva ambició encara que em feia molta il·lusió estar amb el Gaby. Tenia altres pri­o­ri­tats labo­rals perquè l'hoquei era una passió com­ple­mentària de la meva feina i vam arri­bar a un acord. Lògica­ment, és un honor i un orgull.” És evi­dent que la plaça que ocupa és molt lla­mi­nera i que sem­pre hi ha movi­ment de tècnics que s'auto­rei­vin­di­quen per acce­dir-hi: “Si el Barça gua­nya és el nor­mal i si perd és un des­as­tre. Lla­vors sem­pre hi ha gent de l'entorn que pro­cu­ren dei­xar-se veure i opi­nar. Sovint tenen poca memòria, però t'hi aca­bes acos­tu­mant.”

Con­so­li­dat –exer­ceix alhora de secre­tari tècnic–, el curs següent va viure l'exci­tació de gua­nyar la lliga euro­pea i de fer-ho, a més, al Palau. El rival va ser el Porto. D'aquell mateix curs data la dar­rera der­rota euro­pea blau­grana, pre­ci­sa­ment a la pista del Porto per un clar 6-2 el 23 de novem­bre del 2013. “Mal­grat haver per­dut sem­pre a la capi­tal por­tu­guesa, les sen­sa­ci­ons, amb el pas del temps, són posi­ti­ves perquè van aju­dar a cons­truir el nou Barça. El 6-2 va ser enganyós perquè com a mínim hauríem d'haver empa­tat. Vam sor­tir molt enfor­tits. Més enllà de l'estadística poste­rior de 20 par­tits sense per­dre, que és bo saber-la, el més impor­tant és la creença de l'equip que pot gua­nyar en qual­se­vol pista. La der­rota, per tant, va supo­sar un pas enda­vant, vam apren­dre molt. En la segona volta els vam gua­nyar per 7-0, una gesta. I ara, quan anem a Porto, sabem la difi­cul­tat que com­porta, perquè amb el 6-2 mai ens vam sen­tir infe­ri­ors i vam per­dre. Però també sabem, per què no, que som capaços de vèncer a la seva pista.”