Aitor Egurrola (Barcelona, 1980) va entrar de jovenet a la secció d'hoquei sobre patins del Barça procedent de la UE Horta i va irrompre en el primer equip la temporada 1998/99. De gran envergadura (1m89), reflexos i col·locació i amb el caràcter dels escollits, es va convertir en un dels millors porters del món, i ara ja acumula 59 títols, d'entre els quals brillen per damunt de la resta les deu lligues europees. Malgrat que no va jugar perquè Sergi Fernández va estar incommensurable –el Barça alterna aquests dos grans porters–, la copa obtinguda a Reus diumenge en una final brillant contra el Vic (4-1) l'enlaira com el jugador de tota la història de la secció que ha guanyat més títols desempatant amb el mític Beto Borregán (58). En la lliga europea, està igualat amb Sergi Centell i té l'oportunitat de superar-lo. El Barça, precisament, jugarà l'anada dels quarts contra el Liceo diumenge al Palau.

Rebatejat com El Pop per Gaby Cairo per raons òbvies –“l'argentí era molt propens a posar renoms”, explica– n'ha vist de tots colors i ha guanyat títols en circumstàncies ben diferents, però no és home de promeses ni celebracions estrafolàries: “Vaig fer una promesa una vegada en un campionat d'Espanya juvenil i em vaig rapar al zero. Ja en vaig tenir prou.”

Repassant els divuit anys en la primera línia de foc, considera que l'hoquei ha canviat “moltíssim” a partir de les reformulació de les normes: “La bola aturada és clau, com ja s'ha vist en la copa, i decideix molts partits. Fins i tot pots arribar a guanyar sense haver fet un joc per haver-ho merescut. Nosaltres treballem perquè tingui el menys pes possible en el nostre joc. Pretenem dominar tot el partit i no dependre'n. Un altre aspecte que ha variat és que ara és menys dur. Els jugadors joves no són conscients de les garrotades que hi havia. Els partits són més dinàmics i hi ha més gols, però es podria fer un pas més. Proposaria tornar a instaurar el camp enrere per facilitar la pressió.” La teoria també la comparteix el seu tècnic, Ricard Muñoz, que remarca que als equips que intenten arriscar més se'ls fa difícil arribar a la pressió i es remet a la lliga portuguesa com un paradigma de joc més obert.

El tècnic ha confiat de manera simètrica tant en Egurrola com en Fernández, imposant una idea “de solidaritat” en tot el grup que tan bons resultats li està donant. “Sense la col·laboració de tots dos i l'esperit d'equip seria molt més complicada la gestió, no seria possible. Segurament sempre es mereixerien jugar tots dos, però això no pot ser”, reflexiona l'entrenador. De fet, el veterà d'origen basc –té setze cognoms bascos, el doble del que requeria la famosa pel·lícula–, ha viscut el seu 59è títol des de la banqueta: “Passes encara més nervis que quan jugues. A la pista pots controlar més coses i a la banqueta et fas un tip de cridar. M'ha tocat viure-ho així. Però l'he celebrat amb la mateixa intensitat. Sergi Fernández ha fet un gran campionat, com la resta de l'equip.”

Egurrola ha aixecat onze títols com a capità des que va rellevar Beto Borregán. Admet que li va fer una il·lusió especial la lliga europea de fa dues temporades celebrada al mateix Palau Blaugrana en una final prou enrevessada contra el Porto, un altre dels rivals d'enguany a Europa. Qüestionat sobre l'enveja sana que els pot provocar celebracions multitudinàries de títols d'altres clubs com el Vic o el Vendrell, reflexiona: “Clar que ens agradaria omplir la plaça Sant Jaume, però som conscients de la idiosincràsia d'un club que guanya molts títols en moltes seccions i en què només el futbol té celebracions multitudinàries. En alguns pobles, l'hoquei és l'esport més important i es viu d'una altra manera.”