Nas­cut en una nis­saga de juga­dors de rugbi, Jordi Jorba es va man­te­nir fidel a la tra­dició fami­liar, encara que des de petit tenia clar que volia anar més enllà i dedi­car-s'hi pro­fes­si­o­nal­ment. Un objec­tiu amb pos­si­bi­li­tats limi­ta­des o gai­rebé nul·les de rea­lit­zar a Cata­lu­nya i a l'Estat espa­nyol i que l'obli­ga­rien, tard o d'hora, a fer les male­tes i a bus­car-se la vida. Ho tenia assu­mit i per això no va dub­tar gens quan els cer­ca­pro­me­ses de la USAP li van pro­po­sar d'incor­po­rar-se a les cate­go­ries infe­ri­ors del club després de cap­ti­var-los i convèncer-los en un cam­pi­o­nat amb la selecció cata­lana quan només tenia setze anys. Ales­ho­res, va dei­xar el Bar­ce­lona Uni­ver­si­tari Club (BUC), on s'havia for­mat i havia cres­cut –igual que el seu pare, el seu germà i els seus cosins–, i va tra­ves­sar la fron­tera admi­nis­tra­tiva per començar a com­plir les seves il·lusi­ons.

“El meu somni de petit era anar a jugar a França. Va ser dur per la mare i tot ple­gat, però si pen­sava a llarg ter­mini no em que­dava cap més opció, hi havia d'anar tant sí com no. Aquí no hau­ria estat pos­si­ble ser juga­dor pro­fes­si­o­nal de rugbi”, explica l'ala català, que viu la quarta tem­po­rada a Per­pinyà, les dues pri­me­res en un inter­nat d'una escola amb la qual la USAP tenia un con­veni, i més enda­vant es va incor­po­rar al cen­tre de for­mació dels nord-cata­lans, una espècie de Masia per­pi­nya­nesa des­ti­nada a pre­pa­rar juga­dors de rugbi per a l'alt nivell com­pe­ti­tiu i pre­vista com una pas­sa­rel·la al pri­mer equip. L'ambi­ent i la inten­si­tat amb què es viu el rugbi no s'assem­blen gens al que va dei­xar a Bar­ce­lona: “Tot és dife­rent. Hi ha molta com­petència i és un altre rugbi. A Bar­ce­lona era més fami­liar, hi havia més bon rot­llo i la gent no es pre­o­cu­pava tant pels diners i la posició. Això fa que sigui més agres­siu i que cada detall compti.” Durant aquest temps ha après que “no hi ha límits i que sem­pre es pot millo­rar qual­se­vol detall”, i no té pressa per con­ti­nuar pro­gres­sant i estar a punt per fer el salt a l'Aimé Giralt, pot­ser d'aquí a un parell d'anys, reco­neix el bar­ce­loní, que con­si­dera que les seves millors vir­tuts són la poli­valència, la rapi­desa i l'astúcia. De fet, el plan­ter és un dels pilars del pro­jecte de la USAP dis­se­nyat perquè l'equip, ara en la segona cate­go­ria, torni a l'elit al més aviat pos­si­ble.

La pro­gressió de Jorba no ha pas­sat des­a­per­ce­buda al selec­ci­o­na­dor espa­nyol, San­ti­ago San­tos, que el va con­vo­car per a una estada de dues set­ma­nes entre Gua­da­la­jara i Màlaga, i era un dels més joves del grup. Dis­sabte pas­sat va jugar con­tra Tonga (13-28) i aquest s'enfronta a l'Uru­guai. “Jugo el que em donen, sóc jove i n'hi ha de més grans que tenen més minuts. No tinc pressa per jugar tot el par­tit”, diu.