Dues deci­si­ons han mar­cat la tra­jectòria vital de Pep Anglès (Sant Andreu de Lla­va­ne­res, 1983), l'últim juga­dor català a fer el salt al selec­tiu cir­cuit euro­peu de golf, en què ja com­pe­tien de ple dret Pablo Lar­razábal (1983) i Edu­ardo de la Riva (1982). La pri­mera va ser als 10 anys, quan va dei­xar de com­pe­tir en enduro, can­sat de les lesi­ons con­ti­nu­a­des en un esport emi­nent­ment de risc, i es va ani­mar a prac­ti­car el pitch and putt, molt més tran­quil, acom­pa­nyat del seu avi. Aca­bat el bat­xi­lle­rat tec­nològic, va apos­tar per empren­dre l'aven­tura als Estats Units per poder com­pa­gi­nar la for­mació acadèmica i els entre­na­ments de golf. “Va ser la millor decisió que podia pren­dre per créixer com a per­sona i com a espor­tista. A la Uni­ver­si­tat Cen­tral d'Arkan­sas hi vaig estu­diar qua­tre anys, la car­rera d'ana­lista de nego­cis. Allà tenia totes les faci­li­tats i les ins­tal·laci­ons per fer els meus entre­na­ments”, explica el jove gol­fista mares­menc. Anglès té molt clar què hau­ria pas­sat si no hagués fet el salt als Estats Units: “Segu­ra­ment ara seria engi­nyer indus­trial, però no hau­ria acon­se­guit l'actual nivell de golf i ni de bon tros seria pro­fes­si­o­nal.”

Tot en la vida del juga­dor del Club de Golf Lla­va­ne­res fa la sen­sació d'anar molt de pressa. Va tor­nar dels Estats Units l'estiu de l'any pas­sat i en el seu pri­mer tor­neig com a pro­fes­si­o­nal, el setem­bre del 2015, ja va acon­se­guir la pri­mera victòria. Va ser en el The Open Inter­na­ti­o­nal du Haut-Poi­tou, per­ta­nyent als Alps Tour. Arri­bar i mol­dre. Immers en el cha­llenge euro­peu –el cir­cuit de segona cate­go­ria– va enllaçar alguns bons resul­tats que li van per­me­tre esca­lar posi­ci­ons en el rànquing i li van obrir les por­tes a com­pe­tir sense cap mena de res­tricció. En aquest sen­tit, van des­ta­car els segons llocs en el Rolex Trophy i l'Hai­nan Open, i el ter­cer en el cha­llenge de Madrid. Abans d'aques­tes pla­ces d'honor, ja havia rebut una dosi d'auto­con­fiança amb un 19è lloc en l'obert d'Espa­nya (Val­der­rama), del cir­cuit euro­peu, en què va com­pe­tir gràcies a una invi­tació i en què va com­pro­var que podia jugar de tu a tu amb pro­fes­si­o­nals de pri­mera cate­go­ria. Després d'una gran tem­po­rada, Anglès es va jugar el bit­llet per acce­dir al cir­cuit euro­peu a prin­cipi de novem­bre, en una dramàtica última jor­nada en el NBO Grand Final, a Oman. “Van ser moments de molt d'estrès perquè era cons­ci­ent del que m'hi jugava, però ho vaig saber resol­dre bé”, afirma amb la seri­e­tat i la cla­ri­vidència que el carac­te­ritza.

Anglès es defi­neix com un gol­fista molt inde­pen­dent i auto­di­dacte. “Els de la meva gene­ració hem cres­cut veient Tiger Woods per tele­visió, però jo no sóc una per­sona que em fixi gaire en els altres. No tinc cap refe­rent a qui m'agra­da­ria seguir o emu­lar. Sem­pre he tin­gut la meva meto­do­lo­gia i les meves metes”, res­salta. Així, dóna pri­o­ri­tat a la pre­pa­ració men­tal, a les sen­sa­ci­ons, i no tant als aspec­tes tècnics. I de moment no sem­bla que li hagi anat pas mala­ment. “Quan com­pe­tei­xes en el cir­cuit t'has de val­dre per tu mateix i anar reso­lent els rep­tes tècnics, i penso que si ets molt depen­dent d'un entre­na­dor pot ser con­tra­pro­du­ent”, argu­menta. En aquest cas, Anglès inci­deix en la qüestió men­tal: “Hi ha dos entre­na­dors dels Estats Units que m'asses­so­ren en aquest aspecte: en ruti­nes, estratègies, logística i calen­dari. Em donen bons con­sells. Per mi, el ves­sant men­tal és més impor­tant que el tècnic.”

La nova sen­sació del golf català con­si­dera que si la seva car­rera va a tan bon ritme és perquè ja en la seva etapa ama­teur s'entre­nava com un pro­fes­si­o­nal. Així, més enllà de la seva for­ta­lesa men­tal des­taca per la cura per una pre­pa­ració física que salta a la vista (1,85 m i 74 kg de pura fibra), tal com s'estila en el golf con­tem­po­rani. “Als 16 anys ja vaig començar a tre­ba­llar al gimnàs perquè m'agra­dava estar ben pre­pa­rat i ja no ho he dei­xat perquè al cap i a la fi la meva feina així ho reque­reix. Ara també tinc un pre­pa­ra­dor més específic de golf. També s'ha de tenir en compte que durant l'any viat­gem molt i això des­gasta molt tant men­tal­ment com física­ment. S'hi des­taco per alguna cosa és pel joc men­tal i la potència. Sóc un juga­dor llarg”, etziba. Lògica­ment, hi ha altres aspec­tes on té camp per pro­gres­sar i que només aporta l'experiència: “He de tre­ba­llar en l'estratègia dins del camp i afi­nar en el joc curt, a prop del green, que és on els juga­dors més vete­rans són infal·libles.”

A les por­tes del seu debut en el cir­cuit euro­peu, el 26 de novem­bre en l'Alfred Cham­pi­ons­hip, a Sud-àfrica, són dies de pre­pa­ra­tius i de durs entre­na­ments al Club de Golf Lla­va­ne­res. El gran repte d'aquest curs és man­te­nir la tar­geta del cir­cuit i con­ti­nuar crei­xent en un món tant com­pe­ti­tiu com el del golf, on Anglès té dos grans som­nis: “Acon­se­guir el punt deci­siu en una Ryder Cup i gua­nyar un Mas­ters.” Per deter­mi­nació i il·lusió segur que no que­darà.