N'hi ha prou fent una ràpida ullada als palmaresos per constatar que els Weisz han estat una nissaga important en el tennis de taula català, que van acabar convertint aquell joc d'infantesa al menjador de casa dels pares –una xarxa improvisada en una taula– en un dels motors de les seves vides. Només el Pere va acumular tretze campionats d'Espanya: sis en dobles (1990-95), quatre per equips (1992-95) i tres en dobles mixtos amb les seves germanes Montse (1994) i Mònica (1998, 1999).

Potser perquè era una forma pràctica de tenir sis fills entretinguts, els pares els van apuntar tots junts a l'històric club El Ciervo de Sabadell, però al cap d'uns anys i dels primers èxits, el tennis de taula va deixar de ser un simple passatemps i van passar a formar part de la fornada d'esportistes que van estrenar les instal·lacions del Centre d'Alt Rendiment de Sant Cugat, quan en un principi, a finals dels vuitanta, només s'hi practicava esgrima, halterofília, lluita, judo i tennis de taula. A partir de llavors van compaginar les vides estudiantils i laborals amb la pràctica al més alt nivell estatal d'un esport que els aportava alguna remuneració, encara que no suficient per dedicar-s'hi en exclusiva: entrenaments matinals, tardes a l'oficina i viatges llampec el cap de setmana per competir en la superlliga amb algun club de fora de Catalunya en què van militar durant algunes temporades, com ara el Puerto Real en el cas del Pere o el Cartagena en el de la Mònica, entre d'altres.

Tot aquell sacrifici enorme no els ha fet guardar pales i pilotes al bagul dels records. El tennis de taula continua ben present en les seves vides quotidianes amb una dedicació diferent de la dels dies de les grans competicions, però igualment intensa, que és el que comporta haver decidit fundar un club en quatre dies, el Tennis Taula Sabadell, i gestionar-lo de dalt a baix: buscar un local, condicionar-lo i posar-hi taules, burocràcia, la comunicació..., i, òbviament, trobar nens per impulsar una escola i jugadors per a un primer equip que ara competeix en la categoria catalana més baixa però que aviat podria estar en una de superior si poden comprar alguna plaça.

Cada nen nou que entra al local d'Emprius o veure com els que hi ha progressen els reafirma en l'empresa titànica d'impulsar un club en temps de crisi i en el seu compromís amb un esport que per atreure practicants “ha d'obrir els tentacles per arribar a les escoles i fer-se un lloc en un món polaritzat pel futbol”, com explica el Pere, que admet que “fundar un club és un somni que s'ha anat fent realitat”.