Atletisme

DANIEL PLAZA

CAMPIÓ OLÍMPIC DE 20 K MARXA

“L’entrada a l’estadi va ser un clamor”

L’únic atleta català amb una medalla d’or olímpica recorda com el públic va començar a corejar el seu nom en l’arribada triomfal dels 20 km marxa

Més enllà de l’exigència del circuit i la forta calor i humitat ambiental, el marxador del Prat de Llobregat destaca que hi havia molta pressió pel fet de competir per primer cop en uns Jocs a casa

La baula de la tradició de la marxa en l’atletisme català s’ha trencat. Tothom hi deu tenir una part de culpa
Després els Jocs, vaig fer de guia de Marta Espinosa en els 1.500 m paralímpics i vam guanyar el bronze
Estic molt content de la meva gestió política al capdavant de l’esport de Torrevella, però ja és una etapa tancada

Daniel Plaza (El Prat de Llo­bre­gat, 1966), l’únic atleta català campió olímpic, viu des del 2003 a Tor­re­ve­lla (Baix Segura), però en les últi­mes set­ma­nes no para de venir a Bar­ce­lona per par­ti­ci­par en dife­rents actes com­me­mo­ra­tius del 25è ani­ver­sari dels Jocs del 1992. Guar­nit amb texans i una camisa blanca que res­salta la seva more­nor, va assis­tir fa alguns dies a la tro­bada orga­nit­zada per la Fede­ració Cata­lana d’Atle­tisme i l’Ajun­ta­ment per cele­brar l’efemèride olímpica i el míting atlètic de Bar­ce­lona. El seu aspecte és impe­ca­ble. Es nota que es cuida. “Faig entre­na­ments de tri­at­leta”, con­fessa. Amb tot, ha gua­nyat uns 15 kg –ales­ho­res només pesava 60 kg– des d’aquell cap­ves­pre del 30 de juliol que va fer posar dem­peus tot un estadi olímpic amb la seva entrada tri­om­fal per la porta de Marató.

La pre­gunta és obli­gada. Qui­nes sen­sa­ci­ons li des­perta cada cop que torna a l’esce­nari dels seu major èxit espor­tiu?
Vint-i-cinc anys després la pri­mera imatge que em ve al cap és la meva entrada a l’estadi. Fal­ta­ven uns 300 metres per arri­bar a la meta, i ja em veia ven­ce­dor. Vaig tenir la sen­sació de veure com el públic estava en silenci i de cop i volta es va escol­tar un cla­mor perquè hi havia un atleta d’aquí que estava a punt d’arri­bar. La gent va començar a core­jar el meu nom. Els últims metres van ser molt emo­ci­o­nants en veure que estava a punt d’acon­se­guir ser campió olímpic.
Va ser una cursa com­pli­cada, amb un cir­cuit molt exi­gent i una tem­pe­ra­tura infer­nal, amb 26ºC i un 88% d’humi­tat. Va ser de les cur­ses més difícils de la seva car­rera?
Sí, perquè a més de tots aquests fac­tors hi havia la pressió de com­pe­tir per pri­mer cop en uns Jocs Olímpics a casa. Hi havia el record del mun­dial de fut­bol del 1982, que van ser un èxit orga­nit­za­ti­va­ment, però un fracàs de la repre­sen­tació espa­nyola. El cir­cuit ja el coneixíem i les con­di­ci­ons eren molt dures perquè feia molta calor i humi­tat. En els dar­rers dos quilòmetres havies de pujar fins a Montjuïc, i va ser molt difícil, però bé està el que bé acaba.
El que molta gent no coneix és que després de la meda­lla olímpica, també va com­pe­tir en els Jocs Paralímpics. Com va anar aquesta experiència?
Després dels Jocs, em van tru­car des del comitè paralímpic per si volia fer de guia d’una atleta, i vaig dir que sí, però que volia que l’atleta fos espa­nyola per enten­dre-m’hi millor. Vaig córrer els 1.500 m amb Maite Espi­nosa, que és invi­dent, i ens vam clas­si­fi­car en ter­cera posició. Penso que vam córrer en 5:45. Va haver-hi bona con­nexió. Va ser una experiència molt bonica perquè era molt dife­rent del que havia fet mai . I a més, també va ser­vir per gau­dir d’una altra meda­lla perquè la vaig sen­tir com si fos meva. És un fet que molta gent no coneix.
Va sovint pel Prat de Llo­bre­gat?
Sí, encara hi viuen el meu pare i les meves ger­ma­nes.
Encara el reco­nei­xen pel car­rer?
La gent del veïnat de tota la vida sí. La gent jove no té a la memòria els Jocs de Bar­ce­lona, però els de la meva gene­ració, evi­dent­ment.
Va tenir la sort de com­pe­tir en tres Jocs Olímpics: Seül, Bar­ce­lona i Atlanta. A més del seu èxit per­so­nal, què van tenir els del 1992 de dife­rents res­pecte dels altres?
Prin­ci­pal­ment, la meda­lla i després en el tema de l’orga­nit­zació els de Bar­ce­lona van ser per­fec­tes pel tracte als par­ti­ci­pants i per l’èxit dels espor­tis­tes espa­nyols. En aquell moment era una fita impen­sa­ble.
Vostè més que ningú ha vis­cut totes les cares de l’esport. L’èxit per les meda­lles, les des­qua­li­fi­ca­ci­ons fins i tot després d’arri­bar a meta (ter­cer a Tòquio 91), i fins i tot el posi­tiu per dopatge que a la llarga es va deses­ti­mar per irre­gu­la­ri­tats en el con­trol. Amb què es queda de tot ple­gat?
Em quedo amb les coses posi­ti­ves, amb les coses que m’han pas­sat i que m’han permès arri­bar fins on soc ara. Evi­dent­ment, en la car­rera d’un espor­tista hi ha moments dolços i amargs. He vis­cut de tot, com la vida mateixa.
Va estar un temps dedi­cat a la política. En les files del PP, del 2007 al 2011, va ser regi­dor d’Edu­cació i Esports de l’Ajun­ta­ment de Tor­re­ve­lla. Com valora el seu pas per la política?
Estic molt con­tent de tot el que vaig fer i no me n’haig de pene­dir de res. Gràcies a la feina que vaig fer en deu anys, ho vam can­viar tot, vam ini­ciar una revo­lució quant a ins­tal·laci­ons espor­ti­ves i en l’àmbit de la gestió. Estic molt con­tent d’aquesta etapa política, però totes s’aca­ben. Algu­nes aca­ben amb bon sabor de boca, i d’altres no tant. Però estic con­tent i no em pene­deixo de res.
Va tan­car aquesta etapa de manera abrupta, pel cas dels telèfons mòbils. Hi ha més mala llet en la política que a l’esport?
Sí. En la gestió política hi ha polítics bons i polítics dolents. En la meva dar­rera etapa vaig coin­ci­dir amb molts polítics dolents perquè van apro­fi­tar una cosa per fer-me mal i, a més, amb acu­sa­ci­ons que no eren veri­tat. La pri­mera notícia sí, però després que es va saber tot la gent ja no li dona importància, quan per mi si que en té. Això sí, si algú em pro­posés tor­nar a política ara diria que no perquè aquesta etapa ja l’he tan­cada i d’una manera defi­ni­tiva. Ara estic per altres coses.
Qui­nes vivències de la seva car­rera espor­tiva li van ser­vir poste­ri­or­ment en la seva car­rera política?
L’experiència, sobre­tot. La meva for­mació acadèmica, perquè soc doc­tor en edu­cació física, i el fet de ser pro­fes­si­o­nal com a atleta durant molts anys. He par­ti­ci­pat en mol­tes com­pe­ti­ci­ons espor­ti­ves, i això m’ha permès com­pro­var algu­nes erra­des que veia en la gestió política. Tot això ho vaig apli­car des del meu càrrec i penso que vaig fer bona feina a Tor­re­ve­lla, i uns anys després ha trans­cen­dit.
Sem­bla men­tida, però en el mun­dial de Lon­dres no hi haurà cap mar­xa­dor català. Pensa que s’ha tren­cat la baula de la marxa cata­lana que en un pri­mer moment van ini­ciar Jordi Llo­part i Josep Marín, i després van con­ti­nuar vostè i Valentí Mas­sana, entre molts d’altres?
Sí, és clar que la tra­dició que hi havia aquí, a Cata­lu­nya, no només per la quan­ti­tat de mar­xa­dors, sinó per la qua­li­tat, d’alguna manera s’ha tren­cat. El motiu no te’l sabria dir perquè jo ja fa molts anys que no visc aquí. Tot­hom hi deu tenir una part de culpa.
Ara hi ha el seu amic Valentí Mas­sana com a res­pon­sa­ble tècnic de la marxa cata­lana. Pensa que podrà rever­tir aquesta situ­ació?
Pre­ci­sa­ment, aquests dies hi he estat par­lant. S’ha invo­lu­crat fa poc amb la fede­ració com a entre­na­dor i penso que ho farà molt bé perquè coneix molt aquest món, i segur que sabrà tro­bar les tecles per rever­tir aquesta situ­ació.
Fa esport actu­al­ment?
Em cuido, em cuido. Estic en un club de tri­atló. No faig com­pe­ti­ci­ons, però surto a entre­nar-me. Faig una cosa dife­rent del que feia abans.
L’any pas­sat va fer 50 anys. Suposo que devia fer festa grossa perquè ja pot començar a cobrar el premi de la Lli­breta Cam­pi­ons de La Caixa. Com a campió olímpic li cor­res­po­nien 600.000 euros. Es pot saber en què els ha inver­tit?
És evi­dent que la ini­ci­a­tiva de La Caixa va està molt bé per als espor­tis­tes que van com­pe­tir en els Jocs de Bar­ce­lona. El fet de cobrar-los a par­tir dels 50 anys et dona­ven una certa tran­quil·litat per afron­tar el futur. Hi havia dues fórmu­les: o ho cobra­ves tot de cop, o a través d’una pensió vitalícia. Vaig triar la segona opció.
A què es dedica ara?
Porto dues empre­ses a Tor­re­ve­lla. Una d’espor­tiva, en què ges­ti­o­nem l’arri­bada d’espor­tis­tes estran­gers, espe­ci­al­ment escan­di­naus, a les ins­tal·laci­ons espor­ti­ves i als hotels de Tor­re­ve­lla. I a part d’això, tinc un parell de llicències de taxi, de trans­port. Amb això tre­ba­llem...
I a més, ara és mili­o­nari.
He, he [riu].
No s’ha plan­te­jat tor­nar a Cata­lu­nya?
Vaig mar­xar a Tor­re­ve­lla perquè la meva dona és d’allà, i em van pro­po­sar ges­ti­o­nar l’esport esco­lar de la població. Després vaig fer d’asses­sor i vaig aca­bar com a polític. A mi m’agra­da­ria tor­nar a Bar­ce­lona, perquè m’agrada la ciu­tat, he cres­cut aquí i hi estic molt a gust, però és difícil per les meves filles: la Irene, de 16 anys; la Dani­ela, de 13 i que juga a hand­bol, i la Belén, de 9.

“Tenia la tàctica premeditada”

El recorregut dels 20 km marxa de Barcelona 92 constava de nou voltes a un circuit situat al passeig de la Zona Franca abans d’enfilar el carrer del Foc fins a l’Estadi Olímpic. Dani Plaza, deixeble de Moisès i Jordi Llopart, feia aquesta pel·lícula del tram final de la prova: “En el quilòmetre 12, alguns dels favorits es van començar a despenjar. No aguantaven el ritme. Érem cinc: dos italians, el canadenc Leblanc, Valentí Massana i jo. En el 15, un xinès va caure mig desmaiat i aleshores vaig veure que era el moment d’atacar. En el 16 vaig marxar sol perquè abans d’arribar a la pujada de Montjuïc volia tenir uns segons d’avantatge. En els dos últims quilòmetres era qüestió d’aguantar el ritme.” El marxador del Prat de Llobregat va revelar que aquesta estratègia ja estava planificada amb anterioritat: “Volia arribar al tram de pujada destacat perquè sabia que és on es decidiria tot. Era una tàctica premeditada, però no pensava que ja em quedés sol en el quilòmetre 16. Em pensava que hi hauria més atletes: en Valentí, l’italià i el canadenc.” Mentre Dani Plaza ja començava a tastar la glòria, Massana, que ocupava el segon lloc, comprovava amb amargor com el jutge el desqualificava a només mig quilòmetre del santuari olímpic. El fet que els 20 km marxa es disputessin en la primera jornada del programa atlètic va permetre que Plaza pogués gaudir amb tota tranquil·litat de l’ambient de la Vila Olímpica i de les diverses sessions a l’Estadi Lluís Companys. Després de la fita a Barcelona no hi va haver ressaca i el campió olímpic va contribuir també a una jornada gloriosa per a la marxa catalana en el mundial de Stuttgart 1993, en què Massana va guanyar la medalla d’or en els 20 km; Plaza, la de bronze, i Jaime Barroso va acabar quart. La gironina Encarna Granados va ocupar el tercer lloc en els 10 km i el madrileny Jesús Ángel García Bragado, que encara no s’havia establert a Catalunya, va conquerir el títol en els 50 km.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)