Durant els Jocs de Bar­ce­lona es va començar a fer córrer la brama –que encara dura– que la presència de mem­bres de la família reial espa­nyola en les com­pe­ti­ci­ons por­tava sort als espor­tis­tes espa­nyols. De vega­des pas­sava, però la majo­ria no. Tam­poc va ser cert en la pri­mera meda­lla d’or que va gua­nyar la dele­gació espa­nyola a Bar­ce­lona. Aque­lla nit del 27 de juliol, els reis d’Espa­nya van fer una recepció al Pala­uet Albéniz. Sama­ranch explica que durant dues hores va acom­pa­nyar el rei i li va pre­sen­tar a tots els mem­bres del COI que va tro­bar. “Estant a la recepció ens arriba la notícia que Espa­nya ha obtin­gut la seva pri­mera meda­lla d’or, el gadità José Manuel Moreno en el quilòmetre llançat de ciclisme. Molt bona notícia. Són neces­sa­ris bons resul­tats perquè els Jocs siguin un èxit de veri­tat”, escriu Sama­ranch.

Durant la jor­nada del matí Sama­ranch va a Mollet del Vallès a veure el tir –“les ins­tal·laci­ons, impres­si­o­nants, mai hi havia hagut una cosa sem­blant” i a la tarda va al judo, l’hal­te­rofília –“la ins­tal·lació per­fecta, poc públic”– i la natació –“pleníssim, bona ins­tal·lació, amb pro­ble­mes a la llotja”.

Que el pre­si­dent del COI no teia cap mania a l’hora de dir, i dei­xar escri­tes per a la poste­ri­tat les coses, en tenim dues pro­ves en les ano­ta­ci­ons del dia. Al Palau Naci­o­nal de Montjuïc es donen els Pre­mis Bar­ce­lona 92 i el que porta el seu nom l’ator­guen al Cen­tre de Comu­ni­cació de la Ciència de la Uni­ver­si­tat Autònoma de Mèxic. Sama­ranch no hi està d’acord: “Crec que se’l merei­xia Anselmo López per l’exem­plar tasca feta al cap­da­vant de Soli­da­ri­tat Olímpica. Un altre cop serà.”

Sama­ranch tanca la jor­nada pas­sa­des les onze de la nit a l’estadi, on va a veure l’assaig de la cerimònia de clo­enda: “Hau­ran de can­viar algu­nes coses, però la cerimònia pot ser extra­or­dinària.”