El dia de la clo­enda dels Jocs de Bar­ce­lona, Joan Antoni Sama­ranch va pro­cla­mar al món que els de Bar­ce­lona havien estat els millors Jocs de la història. Per al pre­si­dent del COI, però, als Jocs Olímpics de la seva ciu­tat els va fal­tar una cosa: que el príncep Felip de Borbó, l’hereu de la corona espa­nyola, acon­seguís una meda­lla.

Sama­ranch ho deixa ben clar: “Vaig al taekwondo i trobo el rei d’Espa­nya. Trist, com jo, perquè el príncep no hagi acon­se­guit meda­lla. S’ha per­dut una opor­tu­ni­tat d’or; com jo dic, la cire­reta a l’èxit d’aquests Jocs. Fins i tot havia pen­sat que en l’entrega de meda­lles m’acom­panyés el rei Joan Car­les i que fos ell qui la donés al príncep d’Astúries. Per desgràcia, ha estat un somni que no s’ha pogut con­ver­tir en rea­li­tat.”

La devoció de Sama­ranch per la família reial espa­nyola en par­ti­cu­lar i per la reia­lesa en gene­ral va ser una cons­tant durant la seva tra­jectòria olímpica. Sem­pre va con­si­de­rar que s’havien de cui­dar les famílies reials perquè podien ser uns grans impul­sors del movi­ment olímpic. En les memòries de Sama­ranch hi ha un índex onomàstic i la per­sona que hi surt més cops esmen­tada és el rei Joan Car­les I. La segona? La reina Sofia de Grècia.

Devoció monàrquica i joan­car­lista, tot i que en els anys pre­vis al fet que el dic­ta­dor Fran­cisco Franco designés el lla­vors príncep Joan Car­les com el seu suc­ces­sor de cap de l’Estat espa­nyol, Sama­ranch es va moure molt amb els par­ti­da­ris de l’altre aspi­rant a reg­nar algun dia la corona espa­nyola, Alfons de Borbó, cosí de Joan Car­les. Després va can­viar de jaqueta i es va fer devot joan­car­lista. Així s’explica en el lli­bre El deporte del poder (Temas de Hoy, 1991), dels peri­o­dis­tes Jaume Boix i Arca­dio Espada, una bio­gra­fia político­es­por­tiva que té com a subtítol Vida y mila­gro de Juan Anto­nio Sama­ranch.