El Programa per al Desenvolupament Sostenible de l’ONU (2016) proposa que totes les persones visquin amb pau i prosperitat i que l’any 2030 s’assoleixin els disset Millennium Development Goals (http://www.undp.org/). El setzè objectiu del mateix programa és promoure societats pacífiques i inclusives, l’accés a la justícia i la construcció d’institucions efectives i responsables.

Seguint la Carta Internacional de l’Educació Física, l’Activitat Física i l’Esport de la Unesco, l’Oficina de l’Esport per al Desenvolupament i la Pau diu que l’esport promou la tolerància i el respecte, l’apoderament de les dones i els joves, les persones i les comunitats, i la salut, l’educació i la inclusió social. La carta també demana a tots els governs i els agents socials que s’esforcin perquè la pràctica esportiva pugui aportar a les persones els beneficis que se li reconeixen. A més, fa una crida a la cooperació per aconseguir la pau i la solidaritat entre els individus, les comunitats i les nacions del món, a través de l’activitat física i l’esport. També reconeix l’esport com “una poderosa plataforma de comunicació per difondre missatges de solidaritat i reconciliació i foment d’una cultura de pau i diàleg, promovent valors fonamentals com ara el respecte, el joc net i el treball en equip”. Afirma, a més, que les institucions esportives poden anar més enllà de la seva gestió i poden ser eficaces i responsables respectant els drets humans i lluitant per una bona governança.

Els sociòlegs diuen que l’esport ajuda a assolir la integració i el canvi socials. Ningú dubta del primer, tothom accepta entén i comprèn que l’esport ajuda a educar en valors, incloure minories, promoure la salut i fomentar l’economia social. Però, pot ajudar a transformar també la nostra societat? No és més aviat una activitat d’esbarjo, de lleure o comercial? De quina manera l’esport pot esdevenir un instrument de transformació social? Ve-t’ho aquí l’exemple del llacet groc.

L’essència de l’esport són els seus protagonistes: els esportistes que es mouen i fan exercici. El més genuí de l’esport és que uneix cos i esperit. La canalla gaudeix corrent; els joves matinen, s’entrenen quan fa fred i estan orgullosos de la seva samarreta, fins i tot posant-hi diners de la seva butxaca. Un bon esportista ho farà millor o pitjor, serà destre o maldestre, cometrà errors o es deixarà arrossegar per una emoció mal gestionada; però la competició li farà de mestre i l’endemà, havent après i millorat, tornarà a la pista o al terreny de joc amb la mateixa il·lusió que el dia anterior.

Amb el temps, l’esport s’ha institucionalitzat. S’ha aixecat tot un sistema organitzat dirigit a promoure l’activitat i ajudar la comunitat perquè es beneficiï de l’esport com a eina per al benestar i el progrés. Però, com diuen els sociòlegs, el perill de tota institució és caure en l’egocentrisme. Els sistemes socials acaben esdevenint tan autònoms que s’allunyen de la missió original i s’abstrauen. El sentit primigeni del sistema esportiu, que és servir la competició, es capgira. Es comença tolerant costums absurds –com insultar l’àrbitre i menysprear els rivals–, es mira cap a una altra banda i s’acaba tractant els esportistes com uns titelles al servei del mateix sistema. Arribat aquest punt, el discurs públic és bonic (valors, joc net, companyonia), però en privat es fa sovint el contrari: foment de l’individualisme, abandonament del jovent pel camí (l’ostracisme dels derrotats), menyspreu dels adversaris... fins arribar a l’extrem de fer trampes o maquillar la violència. Els responsables habiten en el sistema; fan de directius, són alguns accionistes, comunicadors, patrocinadors i polítics, líders que van en una altra direcció, que es mouen pels seus interessos i afavoreixen les misèries que suren de l’esport, sobretot quan només és espectacle.

Alguns esportistes d’elit no són conscients del seu paper com a ídols i es deixen abraçar pels irresponsables. D’altres se saben models a imitar i miren d’influir positivament en els joves, amb més o menys encert. El pitjor de tot és que, segons quins caps del sistema, presumeixen de ser demòcrates i tolerants, no dubten a brandar signes i banderes identitaris i canten l’himne nacional –si en tenen– o el God Save the Queen, però no els agrada que els ídols esportius llueixin a la solapa un llacet de color groc. Per què els molesta? És una manera d’amagar les vergonyes? Només és un petit símbol que vol explicar al món de quina manera l’esport pot contribuir a una societat més lliure i justa. Una proposta per assolir els objectius que marca el Millennium Development Goals. Una modesta manera de promoure el canvi social.