El Pro­grama per al Desen­vo­lu­pa­ment Sos­te­ni­ble de l’ONU (2016) pro­posa que totes les per­so­nes vis­quin amb pau i pros­pe­ri­tat i que l’any 2030 s’asso­lei­xin els dis­set Millen­nium Deve­lop­ment Goals (http://​www.​undp.​org/). El setzè objec­tiu del mateix pro­grama és pro­moure soci­e­tats pacífiques i inclu­si­ves, l’accés a la justícia i la cons­trucció d’ins­ti­tu­ci­ons efec­ti­ves i res­pon­sa­bles.

Seguint la Carta Inter­na­ci­o­nal de l’Edu­cació Física, l’Acti­vi­tat Física i l’Esport de la Unesco, l’Ofi­cina de l’Esport per al Desen­vo­lu­pa­ment i la Pau diu que l’esport pro­mou la tolerància i el res­pecte, l’apo­de­ra­ment de les dones i els joves, les per­so­nes i les comu­ni­tats, i la salut, l’edu­cació i la inclusió social. La carta també demana a tots els governs i els agents soci­als que s’esfor­cin perquè la pràctica espor­tiva pugui apor­tar a les per­so­nes els bene­fi­cis que se li reco­nei­xen. A més, fa una crida a la coo­pe­ració per acon­se­guir la pau i la soli­da­ri­tat entre els indi­vi­dus, les comu­ni­tats i les naci­ons del món, a través de l’acti­vi­tat física i l’esport. També reco­neix l’esport com “una pode­rosa pla­ta­forma de comu­ni­cació per difon­dre mis­sat­ges de soli­da­ri­tat i recon­ci­li­ació i foment d’una cul­tura de pau i diàleg, pro­mo­vent valors fona­men­tals com ara el res­pecte, el joc net i el tre­ball en equip”. Afirma, a més, que les ins­ti­tu­ci­ons espor­ti­ves poden anar més enllà de la seva gestió i poden ser efi­ca­ces i res­pon­sa­bles res­pec­tant els drets humans i llui­tant per una bona gover­nança.

Els sociòlegs diuen que l’esport ajuda a asso­lir la inte­gració i el canvi soci­als. Ningú dubta del pri­mer, tot­hom accepta entén i comprèn que l’esport ajuda a edu­car en valors, incloure mino­ries, pro­moure la salut i fomen­tar l’eco­no­mia social. Però, pot aju­dar a trans­for­mar també la nos­tra soci­e­tat? No és més aviat una acti­vi­tat d’esbarjo, de lleure o comer­cial? De quina manera l’esport pot esde­ve­nir un ins­tru­ment de trans­for­mació social? Ve-t’ho aquí l’exem­ple del lla­cet groc.

L’essència de l’esport són els seus pro­ta­go­nis­tes: els espor­tis­tes que es mouen i fan exer­cici. El més genuí de l’esport és que uneix cos i espe­rit. La cana­lla gau­deix cor­rent; els joves mati­nen, s’entre­nen quan fa fred i estan orgu­llo­sos de la seva samar­reta, fins i tot posant-hi diners de la seva but­xaca. Un bon espor­tista ho farà millor o pit­jor, serà des­tre o mal­des­tre, cometrà errors o es dei­xarà arros­se­gar per una emoció mal ges­ti­o­nada; però la com­pe­tició li farà de mes­tre i l’endemà, havent après i millo­rat, tor­narà a la pista o al ter­reny de joc amb la mateixa il·lusió que el dia ante­rior.

Amb el temps, l’esport s’ha ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zat. S’ha aixe­cat tot un sis­tema orga­nit­zat diri­git a pro­moure l’acti­vi­tat i aju­dar la comu­ni­tat perquè es bene­ficiï de l’esport com a eina per al benes­tar i el progrés. Però, com diuen els sociòlegs, el perill de tota ins­ti­tució és caure en l’ego­cen­trisme. Els sis­te­mes soci­als aca­ben esde­ve­nint tan autònoms que s’allu­nyen de la missió ori­gi­nal i s’abs­tra­uen. El sen­tit pri­mi­geni del sis­tema espor­tiu, que és ser­vir la com­pe­tició, es cap­gira. Es comença tole­rant cos­tums absurds –com insul­tar l’àrbi­tre i menys­prear els rivals–, es mira cap a una altra banda i s’acaba trac­tant els espor­tis­tes com uns tite­lles al ser­vei del mateix sis­tema. Arri­bat aquest punt, el dis­curs públic és bonic (valors, joc net, com­pa­nyo­nia), però en pri­vat es fa sovint el con­trari: foment de l’indi­vi­du­a­lisme, aban­do­na­ment del jovent pel camí (l’ostra­cisme dels der­ro­tats), menys­preu dels adver­sa­ris... fins arri­bar a l’extrem de fer tram­pes o maqui­llar la violència. Els res­pon­sa­bles habi­ten en el sis­tema; fan de direc­tius, són alguns acci­o­nis­tes, comu­ni­ca­dors, patro­ci­na­dors i polítics, líders que van en una altra direcció, que es mouen pels seus interes­sos i afa­vo­rei­xen les misèries que suren de l’esport, sobre­tot quan només és espec­ta­cle.

Alguns espor­tis­tes d’elit no són cons­ci­ents del seu paper com a ídols i es dei­xen abraçar pels irres­pon­sa­bles. D’altres se saben models a imi­tar i miren d’influir posi­ti­va­ment en els joves, amb més o menys encert. El pit­jor de tot és que, segons quins caps del sis­tema, pre­su­mei­xen de ser demòcra­tes i tole­rants, no dub­ten a bran­dar sig­nes i ban­de­res iden­ti­ta­ris i can­ten l’himne naci­o­nal –si en tenen– o el God Save the Queen, però no els agrada que els ídols espor­tius llu­ei­xin a la solapa un lla­cet de color groc. Per què els molesta? És una manera d’ama­gar les ver­go­nyes? Només és un petit símbol que vol expli­car al món de quina manera l’esport pot con­tri­buir a una soci­e­tat més lliure i justa. Una pro­posta per asso­lir els objec­tius que marca el Millen­nium Deve­lop­ment Goals. Una modesta manera de pro­moure el canvi social.