Els gairebé 350 quilòmetres que separen València de Terrassa mai havien estat tan dolços. Carretera, manta, el títol de la copa del Rei a la maleta i unes cerveses ben fresques per celebrar-ho. El Pla del Bonaire esperava els campions amb una rebuda sonada. L’ocasió s’ho mereixia perquè l’Egara va tornar a aixecar ahir la copa del Rei, la 17a de la seva història. Sembla que li funciona bé jugar lluny de Catalunya a l’Egara, que ha guanyat les tres darreres grans competicions fora del Principat; copa del Rei 2009 (Madrid), lliga 2015 (Madrid) i copa del Rei (2018). Deu ser perquè l’afició ratllada, liderada pel sempre sorollós i entregat grup d’animació Supporters Ratllats, va fer sentir els seus dos equips com a casa fent voleiar les camises blanc-i-blaves al cel.

L’Egara va fer una copa del Rei gairebé perfecta, culminada per una final pragmàtica en què va ser molt efectiu i va saber defensar les escomeses del potencial atacant del Polo. Els barcelonins, que van desaprofitar cinc penals córner, es van estavellar contra una defensa egarenca molt ferma i un Quico Cortès incommensurable que va acabar sent designat porter del campionat. Pau Quemada va aprofitar el segon penal córner del partit per obrir la llauna i colpejar primer en la final. El gol va atordir el Polo, que havia dominat la possessió però no havia acabat de generar ocasions clares. Els barcelonins van posar una marxa més en l’inici del tercer període però en un contraatac demolidor després d’un llançament de penal córner, els egarencs tornaven a veure porteria per mitjà de Lluís Mercadé.

A partir del gol, el Polo va posar tota la carn a la graella i va tancar l’Egara a la seva àrea. Va tenir les seves ocasions el conjunt barceloní però va pecar de poc efectiu. Només Manu Bordas, aprofitant un rebuig dins l’àrea després d’un penal va retallar distàncies. Faltava un quart però, amb dents i ungles, l’Egara va aguantar el tipus i va acabar adjudicant-se la copa del Rei, la dissetena de la seva història.