A banda dels World Roller Games, que són prioritaris, estem fent un nou organigrama de funcionament. Fa deu anys ja ho vam fer i els objectius es van complir. Des del canvi de seu, augmentar el nombre de llicències des de les 12.000 fins a les 25.000... Ara els grans objectius són arribar a les 50.000 llicències, o sigui doblar el nombre en uns deu anys. També hem de potenciar les noves modalitats. En l’elaboració de l’organigrama hi intervenim els directius, els alts càrrecs de la federació i també els treballadors. Ens permetrà fer un salt qualitatiu.

Hem de permetre que la gent de les noves modalitats participi des de dins. El que no podem fer és marcar-los nosaltres la pauta. Han de ser ells els que han de dir com ho volen fer. Fins ara havíem tingut quatre modalitats: l’hoquei sobre patins, hoquei en línia, el patinatge i el patinatge de velocitat. En els WRG hi haurà onze modalitats, o sigui set més. Algunes són complicades quant al tarannà. Quan ens hi acostem com a federació ens veuen amb recel, i és totalment lícit. Els expliquem que només volem donar-los cobertura i que ells han de decidir cap on volen anar. Quan això ho veuen, entren i participen.

Han d’assimilar les noves disciplines i també han d’aprendre de la frescor de les noves modalitats. De vegades, la gent de les modalitats tradicionals estem massa tancats, i ens hem d’obrir. Per això els jocs són un moment important també per a les modalitats de sempre, per fer el salt qualitatiu necessari.

De la subvenció del 2018 no s’ha fet res i tenim pendent un 20% del cobrament de la del 2017, que això sí que depèn del 155. Estem així totes les federacions, i n’hi ha moltes que estan patint. Nosaltres estem passant un bon moment econòmic. Tenim una pòlissa de crèdit que no hem tingut necessitat de tocar. Estem tranquils. Veníem d’un inici dur, l’any 2002. Entre el 2002 i el 2006 va ser tot molt complicat. Ens vam estrènyer el cinturó. El drama no són només les federacions, són els clubs. Tots els que l’any passat van anar a competicions internacionals encara no han cobrat i no saben si enguany tindran subvenció.

Quan vam recuperar la gala del patinatge al febrer vam premiar gairebé 200 persones. Dels Roller Games hi va haver un centenar de catalans, una brutalitat.

El 2004 la vam presentar com una de les nostres propostes en el nostre reconeixement internacional. Vam aportar una idea que crèiem que era important. La unificació dels mundials de totes les modalitats. Si s’hagués fet en aquell moment tindríem un recorregut brutal. Ara ens hem d’anar adaptant. S’ha fet molt gran sense tenir gaire clar cap a on ens portarà tot això. Sabatino Aracu, el president de la FIRS, ho va madurar i ho va tornar a treure del calaix deu anys després.

Potser no ho han dit públicament, però quan vaig anar a veure Aracu i li vaig dir que Barcelona estaria interessada a organitzar els Roller Games, se li va obrir el cel. Vaig veure el projecte al web de la federació internacional. Vaig consultar amb l’Isidre Rigau, un dels grans programadors d’esdeveniments esportius de Barcelona, i em va dir que pagava la pena. Vam parlar amb les institucions, i tothom hi va estar d’acord.

Jo em reuneixo amb Carmelo Paniagua i li dic que és un projecte que hem de fer conjuntament. Quan els vaig trobar tots dos junts, Paniagua i Aracu, durant el mundial de Reus 2014, els vaig deixar caure, en to irònic, que eren presidents gràcies a mi per tot l’afer del reconeixement i que em podríem tenir una consideració. Van riure molt. Amb Paniagua vam pactar que la parcel·la de l’Estat espanyol era tota seva i que aquí seriem nosaltres, i que la gestió seria en igualtat, al cinquanta per cent. Les dues federacions amb la mateixa responsabilitat. I està funcionant. El que volem és que surti bé, tant és si és d’aquí o d’allà, el problema és quan apareixen els compromisos. Ens vam enfrontar durament, però mai no ens vam perdre el respecte. Jo vaig entendre que ells havien de defensar la seva posició i ells havien d’entendre que nosaltres defensàvem la nostra. Al final teníem un pastís comú que és el patinatge. Tot està acordat, tot està parlat. Tant de bo en el món polític fos així. S’avançaria molt més. I ells saben que si nosaltres tenim la possibilitat de demanar el reconeixement internacional, ho tornarem a fer. Fins i tot hem parlat que si un dia fóssim independents, quina col·laboració posterior hauríem de tenir. La nostra federació tindria molt de potencial i podria dir-los: ‘Ja us ho fareu.’ Però el que hauríem de fer no és ensorrar allò d’allà, sinó ajudar-lo que pugi. I si hem de fer alguna competició conjunta, doncs fem-la. Això amb Paniagua ho hem parlat, i hi està totalment d’acord.

Tot està correcte fins al punt que fins i tot un dia vaig demanar que abans dels temes del dia, parléssim del tema polític. Si a tu, federació espanyola, et ve el teu govern i et diu que no facis cap campionat d’Espanya a Catalunya, doncs cap campionat. Jo no m’enfadaré. I a l’inrevés, el mateix. No ens enfadarem. El nostre objectiu ha estat sempre evitar els conflictes com els que han tingut altres federacions. El que va passar al circuit de Catalunya és al·lucinant. Jo no m’imagino que ens passés amb el patinatge i amb Paniagua.

Està en fase de parlar-se. D’entrada, les llengües seran l’anglès, el català i el castellà, i totes les comunicacions amb els tres idiomes. Jo soc una persona de pocs símbols. Com menys n’hi hagi, millor. No parlo d’espanyols, fins i tot de catalans.

No. Estarà tot treballat i tot pactat abans. De fet, el conflicte no hi era perquè feia dinou anys que es feia el mateix i mai no havia passat res. És l’intent de vendre bé a casa teva, i sabia que les queixes, allà, les hi compraria tothom.

El producte és molt potent. L’hem de mimar, l’hem de cuidar, perquè és el que ens ha de donar el futur en el nostre esport. Reunirem entre 4.500 i 5.000 esportistes. Uns Jocs Olímpics en reuneixen 10.000. És molt gros. Si fem l’organització al nivell que volem, des de fora, les grans organitzacions de l’esport ens miraran molt diferent. I això també pot incloure una major presència en els Jocs Olímpics. L’skate ja formarà part del programa de Tòquio 2020 i a Barcelona es farà la prova classificatòria. És massa gros dir-ho així, però sí que és clar que Barcelona 2019 serà un punt d’inflexió per al patinatge. Si no, tot l’esforç i aquesta feinada no valdrà la pena.