El meu pare també va ser nedador, tot i que va començar tard. Vam anar a viure a Sevilla i vam llogar un pis amb la meva família. I si nosaltres vivíem en el número 13, per exemple, doncs el Club Natación Sevilla era al 15 i l’entrenador era català. Allí vaig aprendre a nedar. Quan vaig fer onze anys, vaig demanar anar a la residència Blume. Em van dir que era molt jove i que no hi havia lloc. Llavors ens vam desplaçar a Granada l’any 1963 a l’estiu, als campionats d’Espanya, i allí vam demanar a Kees Oudegeest, tècnic del Sabadell, per nedar amb ells. Va dir que em volia la setmana següent. Vaig tenir la gran sort d’anar cap al CN Sabadell el setembre de 1963. Ell em va trobar una família. Van ser uns segons pares. Hi vaig ser fins a 1969 i vaig marxar un any als Estats Units.

Vaig anar a sorteig. Em van tocar els collons i em van enviar al Sàhara. Allí vaig perdre temps de manera ximple, però a la federació espanyola hi havia gent que es movia bé i van aconseguir que em traslladessin al cap de quatre mesos a les Canàries. Vaig fer un 1975 molt boig però vaig poder seguir nedant i el 1976 vaig plegar. Quan faltaven quatre mesos per als Jocs de Mont-real, per Setmana Santa es va presentar la Guàrdia Civil a casa i em va dir: “El soldat Esteve ha de recuperar els 65 dies de permís que va fer servir l’any passat.” Els havia fet servir per nedar i representar Espanya.

Vaig quedar campió dels Estats Units de les 100 iardes esquena i, com diuen ara, estava on fire, i em vaig començar a matxucar però em vaig passar amb les peses i em vaig lesionar.

A Mèxic vaig debutar en un relleu i em tremolaven les cames. Estava com un flam. En l’europeu del 1970 vaig guanyar medalles, però en el campionat dels EUA del 1971 ja no estava ni com un flam. Estava com un iogurt, ja no tenia ni consistència. La competitivitat és brutal.

Entre el 1969 i el 1971 Indiana tenia el 60 per cent dels rècords mundials. Vaig fer cartes per anar als Estats Units un any. A Indiana em van reconèixer. Sabien qui era. El seu tècnic Jim Doc Counsilman, em va dir que estava fet. Era una beca de la Delegación Nacional de Deportes que em va concedir Juan Antonio Samaranch. Era una persona que a la Mari Pau Corominas i a mi ens estimava. Un cop era allà em van dir si volia quedar-me aconseguint una nova beca, que consistia a estar en un col·legi major –l’ensenyament era molt car– i en el 50 per cent dels llibres. L’amateurisme era molt estricte. Si ells s’haguessin assabentat que alguns dels viatges en què venia per competir me’ls pagava la federació espanyola m’haurien pogut fer fora.

Aquí, des de Barcelona 92 i que tenim Alonsos i gent amb moto i gent que ha guanyat medalles, és diferent. Per exemple, Maria Pau Corominas va demanar anar a Mèxic 1968 sis setmanes abans per poder-nos aclimatar. Però mira que som burros que quan vam arribar no ens deixaven entrar. En aquell temps no es reconeixia Espanya. Allí hi havia els republicans. Sort que quan hi ha Jocs no hi ha frontera ni hi ha res. És allò de ahí vamos. Jo tenia 16 anys però hi havia veterans amb 28, que només de baixar de l’avió ja deien que, com que eren espanyols i no podien fer res, farien sis setmanes de vacances. Dos noiets com la Corominas i jo vam quedar parats. Aquesta era la mentalitat espanyola de l’època. Nosaltres també teníem mitjans però calia pencar. El cronòmetre és un àrbitre que mai no s’equivoca. S’ha d’entrenar a les sis del matí. Vaig començar fent uns 3.000 metres el 1963 i vaig acabar fent-ne uns 16.000 o 17.000 els últims anys. A Catalunya era possible perquè el CN Sabadell és l’únic club que té un col·legi a dins i està reconegut. Ara es diu Santa Clara, en honor del Santa Clara Swimming Club, el club que va fer més nedadors als anys seixanta i setanta als Estats Units. Va ser una sort poder compaginar la natació i els estudis.

Als Estats Units hi havia les condicions òptimes. Counsilman tenia unes pantalles gegants i es va fer una màquina que disparava en un segon 500 fotogrames i veia per sota l’aigua la teva braçada. Era intel·ligent, un investigador nat. Ara bé, amb ell mai no vam tenir ni cap pla de nutrició ni cap revisió mèdica. Quan jo vaig plegar va començar. Sí que hauria pogut millorar i potser també hauria pogut dedicar-m’hi durant més temps. Però no em sap gens de greu. Van ser uns anys molt ben viscuts i en què també hi havia molta companyonia. Vaig ser una persona amb molta sort des del punt de vista humà. Els meus pares estaven per tot i vaig tenir una bona família a Sabadell. El meu pare només em felicitava quan m’anava malament. Quan et va bé tothom et felicita. Ell sabia quan ho necessitava. Els pares de la meva família d’acollida ja no hi són però mantenim la relació amb les filles. Van ser un model: eren bones estudiants i treballadores. I també vaig tenir la sort de poder compartir l’estada als EUA amb un matrimoni català. Ell era professor universitari. Vaig fer un curs de català el 1970, cosa que aquí no hi havia l’oportunitat de fer. També vaig tenir entrenadors com el Kees, el Bert Sitters i el Counsilman. Van ser tres entrenadors, tres pares, tres amics. He tingut tres famílies i tres grans educadors.

He anat patint tot el procés.

Si és un miracle, és el que li vaig dir al Pere Valls quan vam visitar l’Anella Mediterrània per veure les instal·lacions.

Estava aprovat pels capitostos de dalt i no vaig dubtar. L’únic veritable problema era la piscina. És un gran què tant per a la ciutat com per a la província. Ha de donar servei a usuaris però també al Tàrraco i a diferents clubs. Una piscina d’aquestes característiques val molt i s’ha d’aprofitar.

Tenir una campiona olímpica i mundial no té volta de fulla. La federació espanyola ve amb tots els pesos pesants. Em sembla fantàstic i ja m’he comprat les entrades. No són numerades, són de general. Jo volia esta molt a prop de l’arribada.

La primera vegada va ser dur perquè sortia d’una lesió i vaig patir bastant. Vam arribar amb un temps fantàstic però al cap de dos dies la temperatura va baixar deu graus i ho vam passar molt malament. Era la primera setmana d’octubre i a l’aire lliure i vaig haver de comprar-me una jaqueta de pell girada. Vam passar fred i ens vam constipar, amb febre i tot. En els segons, a Algèria, estava fent la mili i feia el que podia. Havia estat finalista en el campionat del món i estava content. Recordo unes piscines fabuloses. M’imagino que els francesos els van ajudar. Al mig del desert van fer unes grans instal·lacions. Ara està una mica atrotinat.

Sempre he sigut sobiranista. L’organisme segueix fent actuacions i està molt lligat amb el COC. Vivint a Reus, he fet coses puntuals però no m’hi dedico a ple temps perquè no puc. Faig algunes labors socials però em dedico molt a la família. Això sí, continuo donant classes de nocions bàsiques d’economia domèstica.

L’1 d’octubre és molt a prop però és molt lluny de l’atorgament de la seu a Tarragona, que va ser el 2011. Es va començar a poc a poc i sense fer gaire soroll perquè estàvem en una crisi econòmica brutal. El 2003 o el 2004, quan es preparaven els Jocs d’Almeria 2005, la cosa va ser molt diferent. Fins i tot van fer un canal olímpic. Em pensava que hi hauria més col·laboració. Parlo fins i tot abans de l’1-O. Ja no hi havia gaire sintonia entre el govern central i l’Ajuntament. Hi havia més travetes que altra cosa. Potser no es va trobar la persona idònia que fos el desllorigador. No feia falta fer un projecte faraònic com a Almeria, però es podia haver ajudat molt més. Després, amb les eleccions i el tema de Puigdemont, ja es van anar posant totes les travetes. Suposo que al final Espanya es va voler rentar la cara davant d’Europa i dels països riberencs contribuint amb alguna cosa i en aquest cas amb la piscina, però aquí s’ha hagut de picar molta pedra i patir molt. És ingent la feina que s’ha fet.

Amb el temps amb què s’ha fet tot, disposar d’instal·lacions com aquestes és fantàstic. Generalment tot se centralitza cap a Barcelona i la perifèria i aquí només ens volen per fer nuclears, abocadors, petroquímiques. El Palau d’Esports i l’Anella Mediterrània són fantàstics.

Estic molt content i estic convençut que sí, que seran un èxit. Quan van dir que farien uns Jocs a Tarragona vaig pensar, perfecte, uns jocs a casa. Jo soc de Reus. Barcelona 92 també va ser a casa i quan et demanen ajuda no t’hi pots negar ni físicament ni moralment.