Soc feliç. Això ha costat. Tot el que és bo costa i veient tal com queda això és una meravella, ja no pensant en els Jocs –que també– sinó pensant en el llegat i en el que ens quedarà aquí. Som a l’Anella Mediterrània, però si anéssim a qualsevol seu també s’han arreglat pavellons, accessos, etc. A tot arreu s’hi han fet millores i això vol dir que tindrem unes instal·lacions esportives d’ús diari en plenitud. També s’ha de tenir present que a l’Anella es podran fer competicions que fins ara no s’havien pogut fer. Ara ja tenim instal·lacions homologades internacionalment.

Em poso nerviós per qualsevol campionat perquè soc així, però ara no en tinc, de nervis. Això és un equip de gent molt gran i competent. És un projecte amb molta gent al davant i empenyent i confio que l’organització serà un èxit i que els esdeveniments esportius que veurem aquí també. No ho dubto.

Em diuen que sí, jo no ho he mirat. La ciutat de Tarragona té coses peculiars moltes vegades però al final la gent és com és. Aquí ha vingut gent amb una idea i quan han sortit de la visita m’han abraçat. Han vingut vora de 7.000 persones, de les quals prop de 2.500 són escolars. Aquí el que s’ha de fer quan estigui obert és que tothom vingui a passejar. Hi ha un parc de 3.500 arbres, un llac, un jardí de 28 hectàrees. No ho havíem tingut mai. I és gràcies als Jocs. S’ha de dir així. Sense els Jocs hauria estat molt difícil tenir-ho, i més en aquesta època.

Tampoc ho sabíem. En aquest projecte hi han treballat totes les administracions juntes i no hi ha hagut coses estranyes. I la prova és que estem tots junts també en el pla de seguretat.

Això és una altra cosa. En el moment en què hi va haver govern es va desencallar el tema. Què havíem de fer? Aquests tipus d’esdeveniments, si no són sòlids, te’ls prenen. Sempre hi pot haver algú que digui el que vulgui, estem en un país lliure. Però moltes vegades els que parlen sense coneixement poden fer mal per ignorància. Estem vacunats per a tot això. Després del que hem passat per arribar fins aquí podríem fer un màster, fer classes de “no patiu que les coses surten”. També hi ha gent que fa marxa enrere ara.

No, tot i que també és cert que jo no era a la cuina. Hauria tingut dubtes si veritablement haguessin fallat més coses. Només fallava una peça i una mica més. O, dit d’una altra manera, un actor. I quan això es va desencallar... L’Ajuntament hauria pogut dir: “Endavant, ja ho pagarem nosaltres.” Però no podia ser. També s’ha de reconèixer la tossuderia de l’alcalde.

Sí, però estem endeutats d’altres èpoques i ningú no diu res. Cada any paguem un milió d’euros i ningú no en diu res i encara en queden vint. Ens n’hem de recordar, i no dic que les coses quan es fan es facin amb mala intenció. Aquí, a l’Anella, l’Ajuntament hi ha posat dotze milions d’euros i Tarragona, de cara euro que ha invertit, n’ha rebut tres. I si ho sumem tot em sembla que són vuit. Entenc que hi hagi gent que s’hagués estimat més fer una altra cosa a Tarragona. Però quina? Ningú no ho ha dit. Quan jo vaig proposar demanar els Jocs, també vaig dir que si algú tenia una idea millor jo m’hi apuntava. Quan s’acabi aquest repte ja en podem engegar un altre. Jo tinc una cosa pensada.

No vull ser presumptuós, però s’ha de resoldre el tema de la Tabacalera. Amb els Jocs han passat gairebé 20 anys i amb la Tabacalera també se’n necessitarien uns quants. Hi ha d’haver consens perquè passin les persones i els projectes segueixin. A Tarragona, en 200 anys n’hem fet tres: el Port, i l’altre quan Tarragona es va presentar per ser patrimoni de la humanitat. I ara els Jocs Mediterranis. Jo llavors era regidor i ho vam guanyar a la segona vegada. Perfecte. Els Jocs els vam guanyar a la primera, per dos vots, però a la primera, recordem-ho. Hauríem pogut perdre contra Alexandria: 36-34. No és tan fàcil, hi ha gent que es pensa que ho regalen a les cantonades.

Si no ens haguéssim presentat a fer el gest amb el CIJM hauríem anat venuts. Ho dic així de clar.

Sí, és clar. Però ens hi havíem de presentar. Els van donar a Mersin, que havia quedat segon, rere Vólos i Làrissa i, malgrat que ja teníem un 80 per cent dels equipaments, ens van fer un favor perquè Mersin és molt més gran que Tarragona, la ciutat més petita que serà la seu d’uns Jocs. Però nosaltres comptem amb el Camp de Tarragona, que ja som gent llavors. Sense el Camp de Tarragona hauria estat molt complicat perquè Tarragona s’hauria hagut de carregar amb més infraestructures i ara tindríem un problema. La sort que hem tingut és que totes les poblacions tenien instal·lacions bastant noves. Han estat clau dues coses: el projecte comú del Camp de Tarragona, que no és fàcil, i el lideratge. Des que sabem que fem els Jocs, hi ha dos ajuntaments, els més importants, Tarragona i Reus, que de tant en tant es troben, també per a altres coses, però primer per parlar dels Jocs.

Això era impossible, tant per una banda com per l’altra.

Avui no toca. Sempre quan hi ha un projecte gran podem treure punta de coses i tenir crítiques, només faltaria. Però crec que si algú veient l’Anella hi posa algun però, doncs està en el seu dret. Jo també estic en el meu dret de dir que això és un projecte importantíssim que està a punt de començar i que després d’això tot quedarà i tot tindrà ús.

És evident que m’hauria agradat fer-ho l’any passat, però els que van patir són els de Vólos i Làrissa, que els els van prendre. El més important és el que va dir Amar Addadi, el president del CIJM, quan va venir i va dir que Tarragona 2018 són els Jocs de la perseverança.

Sí, en part sí, perquè estarem cansats, però del que tinc ganes és de disfrutar dels Jocs i del llegat que quedarà.